Llums i ombres

Des de l’ombra, sor­gei­xen les llums. Aquest és el mis­teri. Laika parla de la gossa que van enviar a l’espai. I la com­pa­nyia ha tro­bat l’encert d’ins­pi­rar tota la tec­no­lo­gia en els apa­rells de la guerra freda per fer una nar­ració que, pot­ser, li falta un punt de con­creció, de saber on diri­gir aquest coet emo­ci­o­nal i preciós (que mera­ve­lla tant la cana­lla com els pares). El més encer­tat és la com­bi­nació del pro­jec­tor de trans­parències, actu­ant com si fos els cinema live. En tea­tre fami­liar, és ben recent Kàtia que sí que usa la càmera, a Laika, en canvi, tiren de dibui­xos i fotos pro­jec­ta­des com­bi­nats. També hi ha la inter­pre­tació acto­ral i la presència de Laika, en forma de tite­lla que es deixa ama­nya­gar. Les parets de fons que es trans­for­men en pis­sarra (en un joc simi­lar a El mis­teri de Fer­mat, també una peça amb ciència pel mig) donen joc en la per­se­cució i en les trans­for­ma­ci­ons d’espai.

La direcció és molt fina pel que fa a la mani­pu­lació del gos, la super­po­sició d’imat­ges a par­tir dels dos apa­rells de trans­parències o l’encert de fer que els per­so­nat­ges par­lin un rus fals (quan fa fred, diuen “fa rasca”) ben diver­tit. Pot­ser el gran pro­blema de l’obra, a hores d’ara, és tenir clar què es vol expli­car. Perquè per nar­rar un fet històric del pri­mer ésser viu que va orbi­tar a l’entorn de la Terra n’hi hau­ria prou amb una expo­sició (molt interes­sant la que s’ha estre­nat coin­ci­dint amb el Grec ienanglès!). Si la pro­ta­go­nista és la noia que, en el joc dra­matúrgic, ensi­nis­tra el cadell i pro­cu­rar sal­var-lo queda estrany tant la veu en off, com sobre­tot, el dis­curs. Ella té el con­flicte amb els altres, no amb ella mateixa. En una dinàmica de guerra freda, apa­rei­xen ban­de­res i mane­res d’enten­dre la civi­lit­zació (els rus­sos i els ame­ri­cans) que, ara, sense un fil­tre que ho expli­qui, es veu anacrònic.