Barcelona recupera més art

El vanitós indus­trial Julio Muñoz Ramo­net va lle­gar la seva col·lecció d’art a la ciu­tat de Bar­ce­lona per ser recor­dat sem­pre més com un home poderós que va pos­seir tot el que d’altres només podien somiar. Però després de més de dues dècades de litigi amb les seves filles, l’únic que ha acon­se­guit arre­ple­gar l’Ajun­ta­ment són obres d’un valor tan escàs que donen una imatge ben dife­rent de la que anhe­lava donar aquest con­tro­ver­tit per­so­natge. Men­tre les seves des­cen­dents con­ti­nuen rete­nint les peces més pre­ua­des, a l’hipotètic futur museu Muñoz Ramo­net només que hi ingres­sen peces de segona i de ter­cera cate­go­ria. L’estiu pas­sat va ser una excepció, amb l’arri­bada d’un Goya i d’un Greco. Però aquest, d’estiu, la rea­li­tat s’ha tor­nat a impo­sar.

Les qua­tre ger­ma­nes Muñoz Vila­llonga van entre­gar ahir al matí a la fun­dació muni­ci­pal que du el nom del seu pare dotze obres d’art del dis­pu­tat lle­gat. D’obra mes­tra, ni una. La majo­ria, d’un interès dis­cu­ti­ble. N’hau­rien d’haver lliu­rat divuit, de peces, però a última hora es van negar a des­pren­dre’s de sis. I és que es van apro­fi­tar d’un error del secre­tari judi­cial, que no va llis­tar bé el con­junt recla­mat. Sem­blava que l’equi­vo­cació es podria repa­rar els pròxims dies. Si més no, l’acord entre les dues parts enfron­ta­des hi era. Però l’estil Muñoz segueix sem­pre el mateix patró: ara diuen blat, ara diuen ordi. Tot aquest cas està maleït de prin­cipi a fi.

La capa­ci­tat de mani­o­brar de les filles de l’indus­trial per evi­tar a tota costa que es com­pleixi la volun­tat del seu pare és ines­go­ta­ble. Però la justícia cada cop les té més colla­des. Amb aques­tes divuit pin­tu­res ja no podien con­ti­nuar jugant més al gat i la rata. Només tenien dues opci­ons: donar-les voluntària­ment o espe­rar que la poli­cia les tras­lladés per la força. S’han decan­tat per la pri­mera. En part. Dilluns mateix els advo­cats de la fun­dació acti­va­ran l’enèsima demanda de les sis peces que fal­ten, que tam­poc són cap gran cosa. “Es bur­len i menys­preen els bar­ce­lo­nins; és un saqueig con­ti­nuat del patri­moni històric i cul­tu­ral de la ciu­tat”, va excla­mar ahir el tinent d’alcalde Jaume Asens.

Mal­grat el seu enuig, com­par­tit per tants que fa anys que llui­ten per a la devo­lució com­pleta de la col·lecció, Asens va llançar un mis­satge clar a la família: “Per molta posició social que tin­gui, no impe­dirà que l’Ajun­ta­ment empren­gui acci­ons legals.” Asens es va refe­rir con­cre­ta­ment a la filla més cone­guda i reco­ne­guda, Isa­bel Muñoz, Pre­mio Naci­o­nal de Foto­grafía.

El polèmic mag­nat va morir a Suïssa el 1991 i la guerra per la seva col·lecció d’art va començar qua­tre anys després, quan l’Ajun­ta­ment va des­co­brir (tard, sí, d’aquí els pro­ble­mes) que l’havia here­tat junt amb el seu pala­uet del car­rer Mun­ta­ner. Tot i que el Tri­bu­nal Suprem va sen­ten­ciar el 2012 que tots aquests béns són de pro­pi­e­tat pública, les here­ves no han parat de tra­mar estratègies per obs­truir la justícia i mai no els han tre­mo­lat les mans quan ha tocat deso­beir.

No sem­pre s’han pogut sor­tir amb la seva. L’estiu del 2013 van donar les claus de la mansió, dins de la qual només van dei­xar ram­poi­nes, i l’estiu de l’any pas­sat, L’apa­rició de la Mare de Déu del Pilar, de Goya, i L’Anun­ci­ació, del Greco, que des del gener s’expo­sen en la nova pre­sen­tació de les sales de Renai­xe­ment i bar­roc del Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC).

El fons de qua­dres en la seva major part menors que ara s’ha recu­pe­rat es tro­bava a la casa d’esti­ueig de la família de Sant Andreu de Lla­va­ne­res. Muñoz Ramo­net va com­prar aquesta finca del Maresme, cone­guda com Ca l’Isard, el 1951. Les seves set hectàrees de ter­reny i les múlti­ples cons­truc­ci­ons que s’hi alcen donen fe de la gran­desa amb la qual sem­pre va viure. Els inven­ta­ris són con­fu­sos, però el con­sis­tori bar­ce­loní té constància que a les estan­ces d’aquesta espec­ta­cu­lar torre hi ha, o hi havia, qua­tre pin­tu­res més. El magis­trat encara no ha donat l’ordre del seu tras­llat.

Les dotze obres van arri­bar pels volts de les onze del matí. La recepció es va fer al pala­uet del car­rer Mun­ta­ner, que és la seu de la fun­dació. Un cop desem­ba­la­des, es va veure tot d’una que no hi havia massa res per pre­su­mir. Del que més, un parell de retrats d’Antoni Caba i de Franz Xaver Win­ter­hal­ter; una Mare de Déu orant del segle XV d’escola valen­ci­ana i una Con­sa­gració de sant Agustí del segle XVI d’autor des­co­ne­gut. Totes qua­tre, ori­ginàries de la col·lecció que Ròmul Bosch Cata­ri­neu va aple­gar abans de la guerra i que Muñoz Ramo­net es va fer seva de manera fosca els pri­mers temps de la dic­ta­dura, a l’empar de la qual va fer els seus tèrbols nego­cis.

La resta d’obres que van arri­bar ahir són qua­dres atribuïts a Daniel Schultz, Jos­hua Rey­nolds i Alonso Cano; un petit oli de Balt­ha­sar Paul Omme­ganck; un retrat d’un nen d’autor anònim de prin­cipi del segle XVII; el frag­ment (un Cal­vari) d’un tríptic anònim dels segles XV o XVI; el retrat d’una dama de Baron Gérard en molt mal estat (té un tall de dalt a baix) i, el més anecdòtic de tots, una pin­tura del casa­ment de Muñoz Ramo­net que aquest va encar­re­gar a un dels seus artis­tes de capçalera, Ernest San­ta­su­sagna.

Totes dotze van ser trans­por­ta­des ahir mateix al MNAC per tal que els seus espe­ci­a­lis­tes les exa­mi­nin a fons per, entre altres coses, con­fir­mar la seva auten­ti­ci­tat. Els res­pon­sa­bles del museu de referència de l’art català hau­ran de deci­dir si tenen prou con­sistència per ser incor­po­ra­des a la seva expo­sició per­ma­nent o si el seu destí seran les reser­ves, en espera que es defi­neixi el pro­jecte muse­ogràfic del pala­uet del car­rer Mun­ta­ner.

Queda molt per tor­nar. Queda tot, o gai­rebé tot, el bo i millor per tor­nar. Just després de la mort de l’indus­trial, les Muñoz Vila­llonga es van empor­tar en apa­ra­to­sos tràilers els tre­sors de la col·lecció a les seves residències de Madrid, i allà les con­ti­nuen ama­gant, si és que no se les han venut il·legal­ment. Són més de 350 qua­dres que aquests sí que farien caure d’esquena.

La pos­si­bi­li­tat que les ger­ma­nes se n’hagin des­lliu­rat és ben real. Tant, que el jutge ja ha mobi­lit­zat els pèrits per cal­cu­lar els diners amb els quals l’Ajun­ta­ment haurà de ser com­pen­sat.

El museu que Muñoz Ramo­net s’havia ima­gi­nat per trans­cen­dir com un gran col·lec­ci­o­nista va pel camí de ser un muse­uet medi­o­cre.