El somni d’un rock realment llatí

Dis­sabte, Car­los San­tana va tor­nar a l’Empordà, ara al Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada , després d’haver tocat fa dos anys a Cap Roig: en aquell moment, feia tretze anys que no actu­ava a Cata­lu­nya, i ara sem­bla que la male­dicció ja està tren­cada o que al gui­tar­rista d’ori­gen mexicà li ha agra­dat el país, o qual­se­vol altra raó més o menys pro­saica rela­ci­o­nada amb el show busi­ness. La qüestió és que San­tana ha tor­nat amb l’ener­gia intacta, ja amb 71 anys aca­bats de fer i nous pro­jec­tes en car­tera –un disc amb la mallor­quina Concha Buika, pel que sem­bla– i amb la mateixa banda que el va acom­pa­nyar en la gira euro­pea del 2016: vuit músics molt expe­ri­men­tats, entre ells la seva dona, la incendiària bate­ria Cindy Black­man, el bai­xista Benny Riet­veld –acom­pa­nyant de Miles Davis en una de les seves últi­mes gires, el 1988– i els excel·lents can­tants Andy Var­gas i Ray Gre­ene, aquest últim també trom­bo­nista even­tual.

En gene­ral, el con­cert de San­tana a Pera­lada va seguir força el guió del que fa ofe­rir a Cap Roig: va obrir la nit pun­tu­al­ment amb una rei­vin­di­cació de l’espe­rit de Woods­tock, a través d’imat­ges en vídeo del fes­ti­val i de la potent Soul sacri­fice, per viat­jar, tot seguit, a l’Àfrica amb Jingo. Després, va tor­nar a enca­de­nar el seu Evil ways amb A love supreme de John Col­trane, i també va empa­re­llar les seves dues rei­nes –Black magic woman i Gipsy queen– i, més enda­vant, el Right on de Mar­vin Gaye amb Umi says, de Mos Def, inter­con­nec­tant així dues gene­ra­ci­ons mar­ca­des pel com­promís social dins de la música afro­a­me­ri­cana. A part d’aquests bino­mis, amb els llargs desen­vo­lu­pa­ments ins­tru­men­tals que són la marca de la casa, San­tana no va obli­dar alguns dels seus clàssics més popu­lars, com ara Oye cómo va i la sinu­osa ins­tru­men­tal Samba pa ti. Del Super­na­tu­ral (1999) que el va retor­nar a les llis­tes de ven­des, van sonar Mona Lisa –amb un vídeo que rei­vin­di­cava la bellesa feme­nina clàssica a través de l’art–, María María, Corazón espi­nado i, ja en els bisos, Smo­oth, cançons que entren molt bé una nit d’estiu, però que no fan obli­dar el San­tana dels orígens, aquell gui­tar­rista –i aquell grup– que ens van fer somiar amb un rock real­ment llatí, elec­trit­zant i rítmi­ca­ment orgiàstic. La seva escola no ha tin­gut gai­res alum­nes avan­tat­jats.

Men­tre tocava Foo Foo, San­tana va con­vi­dar el públic de Pera­lada a “embo­gir” i ballar amb la seva música, perquè la boge­ria ens con­necta amb Déu i la seva “ener­gia d’amor i llum”. “Nosal­tres no estem acos­tu­mats que la gent esti­gui tan cal­mada. El nos­tre públic es com­porta amb més foc!”, ja havia dit abans. Pot­ser per això va tocar només dues hores, després de l’obli­gat solo de bate­ria de Cindy i del moment de glòria del gui­tar­rista Tommy Ant­hony amb Roxanne de The Police: moments ja vis­cuts, però no per això menys exci­tants. O sigui, San­tana com sem­pre: impres­si­o­nant.