Un ‘enfant terrible’ olotí

L’olotí Josep Berga i Boada va ser un artista total, tren­ca­dor i bohemi, que va viure inten­sa­ment la nit –alco­hol i pros­ti­tu­tes– i que va trac­tar temes incòmodes, espe­ci­al­ment moles­tos per una soci­e­tat olo­tina de prin­cipi de segle molt con­ser­va­dora. Per això, i ho afirma el comis­sari d’una doble expo­sició del Museu d’Olot sobre aquest artista, Xavier Palomo, ha estat sem­pre un artista relle­vant, però amb una obra quasi des­co­ne­guda. Segu­ra­ment, va accen­tuar-ho el fet de ser el fill de Josep Berga i Boix, un dels pares del pai­sat­gisme olotí. Ara, el Museu d’Olot li dedica l’expo­sició cen­tral de les Fes­tes del Tura i, per tant, una de les impor­tants de l’any cul­tu­ral de la ciu­tat.

Aquesta expo­sició es repar­tirà entre la Sala Oberta i a la Sala Oberta 2 de l’edi­fici de l’Hos­pici. Aquesta última, amb la pro­ducció a l’entorn del tema de la violència con­tra les dones i els infants. És un tema recur­rent de la seva obra. Ell va ser un dels pocs que van defen­sar Víctor Català per l’escàndol que va com­por­tar la novel·la La infan­ti­cida, amb què va gua­nyar els Jocs Flo­rals d’Olot, cosa que va tenir molta influència a la seva obra. A la sala gran, hi haurà una mos­tra de la seva pro­ducció moder­nista –va ser un dels intro­duc­tors d’aquest movi­ment a les comar­ques giro­ni­nes–, de la dona, d’Olot –la seva relació amb la ciu­tat i el pai­sat­gisme– i la violència i la guerra. Amb relació a aquest últim tema, són espe­ci­al­ment relle­vants les il·lus­tra­ci­ons que va fer a l’entorn de la Pri­mera Guerra Mun­dial.

Hi haurà visi­tes guia­des i, com a nove­tat, les con­ver­ses epis­to­lars entre Berga i Boada i el seu amic Martí Casa­de­vall ence­ta­ran els Fri­days al Museu –xer­ra­des amb ambi­ent rela­xat i, en aquest cas, amb música dels anys vint–. També hi haurà, entre altres acti­vi­tats, pro­pos­tes fami­li­ars i esco­lars.

Aquesta expo­sició (s’inau­gura dis­sabte a les 18.00 h) és el fruit de dos anys de feina i, amb ella, el Museu d’Olot ini­cia així la recu­pe­ració d’un grup d’artis­tes del pri­mer quart del segle XX que, per raons diver­ses, han res­tat fins ara fora de la pro­ducció ofi­cial “No és el punt i final, sinó la lle­tra capi­tal d’una gran maquinària que s’ha enge­gat per conèixer els grups pros­crits”, ha conclòs Palomo. Pro­ducció pròpia, doncs, per com­ple­tar el tren­ca­clos­ques de l’art olotí del segle XX.