Cinema

Adeu a la mare

Celia Rico va guanyar tres premis en el Festival de San Sebastià amb el seu llargmetratge de debut, ‘Viaje al cuarto de una madre’

Una menció del jurat de Pri­mers Direc­tors, un guardó de la crítica i el premi Joven­tut. Celia Rico (Sevi­lla, 1982) no com­pe­tia en la secció ofi­cial de Sant Sebastià, però el seu pri­mer llarg­me­tratge, Viaje al cuarto de una madre, va ser una de les reve­la­ci­ons del fes­ti­val. Pro­ta­go­nit­zat per Lola Dueñas i la jove actriu cata­lana Anna Cas­ti­llo (Bar­ce­lona, 1993), el film està dedi­cat als seus pares. “No és exac­ta­ment una pel·lícula auto­bi­ogràfica, però sí que és per­so­nal –va expli­car la direc­tora en una entre­vista a El Punt Avui–. Està dedi­cada als meus pares perquè parla de l’amor. Encara ara, després de fer la pel·lícula, em pre­gunto quin és el ver­da­der acte d’amor, i crec que és dei­xar mar­xar els fills.”

Film mini­ma­lista, rodat gai­rebé tot dins del pis on viuen, plan­teja un con­flicte molt sen­zill: una mare i una filla viuen soles i estan molt uni­des, però la filla deci­deix mar­xar a Angla­terra i el seu món tron­to­lla. “La pel·lícula també neix de la pre­gunta: es pot cor­res­pon­dre l’amor dels pares? No sé si es pot, però almenys els puc dedi­car una pel·lícula.”

La llar té avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents. “Soc molt caso­lana –reco­neix Celia Rico– i m’agra­dava par­tir de la idea de la casa, aquest espai on un se sent segur, con­for­ta­ble, pro­te­git... Però alhora pot ser l’espai on un s’amaga, s’enga­bia... Posar els per­so­nat­ges dins la casa em feia pen­sar en com n’és, de difícil cre­uar la fron­tera del que és pri­vat al que és públic.” Com­para la casa amb una tera­nyina i amb l’úter: “Pen­sava també en la imatge de l’ara­nya que fila, et crea una xarxa per aguan­tar-te, i alhora et pot atra­par. La casa ve a ser l’úter per a aquesta filla, que n’ha de sor­tir.”

La història de la mare i la filla també té una doble lec­tura: “Tenim por d’afron­tar coses que apa­rent­ment poden ser tràgiques o dolo­ro­ses, però després ens ado­nem que accep­tar-les ens per­met cap­gi­rar-ho tot. Que­dar-se sense la filla és traumàtic, però després resulta que és alli­be­ra­dor.”La pel·lícula està plan­te­jada “com un viatge, que ser­veix per des­co­brir alguna cosa, per arri­bar a un lloc dis­tint d’on esta­ves”. “La pro­posta ini­cial és molt tan­cada, però s’obre amb el viatge real que fa la filla i el viatge emo­ci­o­nal que fa la mare. Hi ha una idea d’espe­rança, d’una porta que s’obre”Viaje al cuarto de una madre és també un reflex de dues gene­ra­ci­ons dis­tin­tes: “Hi ha una negació a repe­tir els patrons i els rols que han ocu­pat els pares. Amb una diferència, la gene­ració de la mare no ha pogut esco­llir i en el cas de la filla, sí. Hi ha una esquerda gene­ra­ci­o­nal entre elles, però al final la pel·lícula bas­teix un pont entre les dues, i no és tan gran com sem­blava.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia