Bladé epistolar

Ara feia molts dies –en rea­li­tat bas­tants mesos i segu­ra­ment més d'un any– que no els par­lava d'Artur Bladé i Desum­vila, i la veri­tat és que ja ho tro­bava a fal­tar. Per si algú encara està des­con­cer­tat amb aquest nom, recor­daré, breu­ment, que –nat a Benis­sa­net, Ribera d'Ebre, el 1907, i mort a Bar­ce­lona, el Nadal de 1995– va ser cro­nista de la seva terra natal i memo­ri­a­lista de l'exili, com així quedà con­sig­nat en les expo­si­ci­ons que, el 2007, en el cen­te­nari de la seva nai­xença, van cele­brar-se arreu de Cata­lu­nya.

I ara vostès poden dir: i què més ens han d'expli­car, ara? Doncs sem­pre hi ha alguna cosa més a expli­car d'un home que va viure inten­sa­ment tots els seus 88 anys d'existència, 22 dels quals entre França i Mèxic, on no va anar pre­ci­sa­ment en viatge de plaer.

Hem pogut des­co­brir a l'Arxiu Comar­cal de Móra d'Ebre, que diri­geix amb diligència Gerard Mer­cadé, un plec subs­tanciós de car­tes (més d'un miler) del senyor Bladé, que foren lliu­ra­des, ara fa cosa d'un any, a aquest arxiu pel seu fill A. Bladé Font –també benis­sa­netà i que ja s'acosta a la vui­tan­tena–, el qual ha vol­gut, així, que la memòria epis­to­lar paterna quedés cus­to­di­ada perquè pogués ser estu­di­ada per tots aquells a qui agra­den aques­tes coses –tan sovint inútils però sem­pre pro­fi­to­ses– de la lite­ra­tura.

I així fou com, gràcies a una beca que van con­vo­car les ins­ti­tu­ci­ons més repre­sen­ta­ti­ves de la comarca, vaig poder nave­gar entre els papers epis­to­lars d'aquell home que, fins i tot escri­vint car­tes, feia l'excel·lent prosa que li conei­xem a través dels lli­bres.

El resul­tat d'aques­tes recer­ques entre els vells papers postals, que Bladé féu cir­cu­lar entre els anys qua­ranta i els vui­tanta, a més dels que rebia dels seus cor­res­pon­sals, serà expo­sat aquest dis­sabte a la tarda en la cor­res­po­nent jor­nada dedi­cada a Bladé, que l'Asso­ci­ació Cul­tu­ral de Benis­sa­net que porta el seu nom cele­bra cada any perquè la memòria d'aquest home­not del sud no es perdi total­ment.

De manera que em fa molt feliç tor­nar a pas­se­jar-me per aquest poble, vora el gran riu, seguint, per exem­ple, la Ruta Literària pels seus car­rers, recor­dant el vell patri­arca, com així farà Andreu Car­ranza, fabu­lista fabulós d'aquests racons geogràfics. I, pel que fa a les car­tes, ja s'ho poden ima­gi­nar: és la història sub­terrània de la Cata­lu­nya ama­gada que van pro­ta­go­nit­zar els exi­li­ats, de França a Mèxic –on alguns com Bladé s'enyo­ra­ven una cosa de no dir–, i, amb el retorn el 1961, des de Tar­ra­gona i Benis­sa­net als qua­tre vents del món on hi hagués algun català que fos digne de la seva pro­cedència.

Amb la seva lle­tra cal·ligra­fi­ada, pot­ser amb un Punta Bic de vint peles d'aque­lla època, tan pre­cisa i pre­ci­osa, Bladé –peri­o­dista sem­pre, sem­pre també sense diari fix on escriure– feia, a través del con­reu epis­to­lar, el que sem­pre va voler: donar tes­ti­moni i memòria del seu temps, tan con­vuls, tan tràgic i tan lamen­ta­ble.