“El bou és una de les bèsties més estimades pels nens a Barcelona”

La figura del bou repre­senta el gremi dels car­nis­sers en l’època del Con­sell de Cent, a l’edat mit­jana. És un ele­ment lli­gat a les pro­ces­sons de Cor­pus de lla­vors. Les pri­me­res referències docu­men­tals i ico­nogràfiques que tenim de la figura, igual que de bona part de les figu­res del toc d’inici de Bar­ce­lona, són repre­sen­ta­ci­ons gre­mi­als o entre­me­sos reli­gi­o­sos, dels quals els més antics daten del segle XIV.

La figura va aca­bar des­a­pa­rei­xent cap a finals del segle XVIII o prin­cipi del XIX, després de pas­sar del gremi de car­nis­sers a altres pro­pi­e­ta­ris i aca­bar sent reco­llida a l’església del Pi.

Tota aquesta imat­ge­ria i tra­dició arre­lada a la Cata­lu­nya medi­e­val dels gre­mis i l’Església es va per­dent a mesura que es pro­du­ei­xen trans­for­ma­ci­ons soci­als i polítiques. De fet, el bou ori­gi­nal es va anar degra­dant, per­dent parts com ara les banyes i les ore­lles, i la gent el va aca­bar con­si­de­rant un ase.

Amb la democràcia, als anys vui­tanta, hi va haver una renai­xença de la cul­tura popu­lar cata­lana. Hi havia algu­nes enti­tats històriques que havien man­tin­gut gegants, però després de la dic­ta­dura es va pro­duir una explosió en la recu­pe­ració cul­tu­ral per retro­bar tra­di­ci­ons fes­ti­ves del pas­sat de Bar­ce­lona. Pri­mer es va recu­pe­rar l’àliga, el lleó i el drac, impul­sat per les colles de la plaça Nova, la del Pi i nosal­tres, res­pec­ti­va­ment. I a par­tir d’aquí va escla­tar tota la recu­pe­ració del bes­ti­ari històric poste­rior: el bou, la mulassa, etcètera. Actu­al­ment al Seguici de Bar­ce­lona hi ha figu­res de repre­sen­tació més gre­mial, com ara el bou i el lleó del gremi dels ban­quers, o repre­sen­tació més reli­gi­osa o aris­tocràtica, com són l’àliga i el drac, entre molts altres.

L’objec­tiu era recu­pe­rar les figu­res però també l’elenc de fes­tes tra­di­ci­o­nals que s’havien per­dut però de què Bar­ce­lona havia estat molt rica. En un pri­mer moment el bes­ti­ari con­fi­gura el toc d’inici, però després també es revifa la fes­ti­vi­tat de Cor­pus, o es recu­pera la Carassa de Nadal, el car­nes­tol­tes, etc.

A Manel Cas­ser­ras i Boix, que és l’avi de la cone­guda nis­saga fami­liar d’artis­tes d’imat­ge­ria.

Amb el drac sí que li vam donar direc­trius, i com a bon artista se les va sal­tar i va fer el que va voler [riuen]. Amb el bou ens vam ins­pi­rar en el de Sol­sona, que ens agra­dava molt, i per això s’assem­blen. També era una època que era pràcti­ca­ment l’únic cre­a­dor de figu­res del bes­ti­ari i és lògic que mol­tes s’assem­blin.

Sí. És de les poques bèsties fes­ti­ves que som­riu. Pen­sem que el bou és la figura més popu­lar, o menys pro­to­col·lària, de totes les de Bar­ce­lona. Per això es diu Boni­faci.

És l’única figura del bes­ti­ari que té nom propi. El vam bate­jar així, evi­dent­ment per aquesta cara de bon jan. Això sí que ho vam dema­nar al Manel, que no volíem una figura seri­osa ni que ate­morís, sinó pro­pera i entra­nya­ble, i ens ho va res­pec­tar. Per això el bou és una de les bèsties de Bar­ce­lona més esti­ma­des pels nens. El cri­den, el bus­quen i el seguei­xen. És fàcil enca­rar-lo cap als nens que estan asse­guts a terra, el dei­xem tocar i en gau­dei­xen molt.

La música la va com­pon­dre l’Isi­dre Peláez i Dul­cet. És un pas­do­ble i buscàvem que fos una música popu­lar i balla­ble. I el ball és una cre­ació pròpia del pre­si­dent fun­da­dor de l’enti­tat, Enric Monsó, per al pri­mer toc d’inici que es va fer, al qual hi hem anat afe­gint algun movi­ment per donar-li una mica més de vis­to­si­tat.

El porta una sola per­sona, com la majo­ria de bèsties de Bar­ce­lona. Tot i que estava dis­se­nyada per a dos por­ta­dors, com passa en altres loca­li­tats com ara Vila­franca i Tar­ra­gona. Pesa uns 50 qui­los. Des­ta­quen les banyes i la cua i, molt impor­tant, porta penó. No totes les bèsties en tenen i, a més, el nos­tre bou és l’únic de Bar­ce­lona que ha rebut honors en l’etapa democràtica i va ser nome­nat senyor de la plaça de Sant Just a instància de l’asso­ci­ació de veïns, que ens va rega­lar el penó.

Sí. És versàtil. És una bèstia bàsica­ment de pro­to­col que no porta foc, però si cal se li poden posar uns punts de foc a les banyes. La dar­rera festa de la Mercè va sor­tir encès al cor­re­foc pre­ci­sa­ment per la cele­bració del vint-i-cinquè ani­ver­sari. I, de fet, molta gent del món de la cul­tura popu­lar va que­dar parada perquè no recor­dava que també pot por­tar foc.

No. Ha estat en diver­sos llocs d’Europa i de l’Estat espa­nyol. No tenim el pro­to­col de que­dar-nos només a Bar­ce­lona. Allà on ens con­vi­den hi anem.