Un gran abocador

Marc Cap­de­vila (Vic, 1966) ha con­reat la nar­ra­tiva breu i el 2007 va gua­nyar el premi Sebastià Juan Arbó amb Aigua pudenta, una novel·la de post­guerra ambi­en­tada a Tona, el poble on viu des de fa anys. Altres títols seus són La Que­ro­senca, La bíblia de pedra i El jaç del faquir. A més, és guio­nista de la websèrie Soli­som­bra i de docu­men­tals com ara Els búnquers de Franco i Manén, el geni obli­dat. I va estre­nar l’obra tea­tral Freda, gai­rebé glaçada.

No es con­si­dera un autor de novel·la històrica, però és un dels gèneres que més ha uti­lit­zat, tot i que L’obser­va­dor de núvols (Angle), obra amb què va gua­nyar el dar­rer premi Ciu­tat de Tar­ra­gona de novel·la Pin i Soler, no en té res, d’històrica. És una novel·la riu de 300 pàgines en què un jove de 17 anys, el Jeici, manté una con­versa apa­rent, que de fet és un monòleg, en què aboca bona part de la indi­ferència i ràbia que sent cap a la soci­e­tat.

“Volia fer una cosa una mica dife­rent del que havia fet fins ara, que sem­pre m’aca­bava sor­tint novel·la històrica. Aquest cop volia fer una trama actual i que fos una mica gam­berra, agres­siva, trans­gres­sora... Per fer soroll i que se’n parlés. Aquesta era la idea latent i un dia, relle­gint El guardià en el camp de sègol, vaig pen­sar que cada gene­ració té els seus ado­les­cents rebels o deso­ri­en­tats que es pen­sen que saben què és el món i com se l’ha d’ata­car. Vaig voler mos­trar com seria el pro­ta­go­nista de Salin­ger si visqués avui. Sal­vant les distàncies”, explica.

Bona part del regis­tre oral i dels refe­rents cul­tu­rals són d’algú més de 50 anys que no de 18. Cap­de­vila ho jus­ti­fica afir­mant que és un noi molt culte. “Aquest és l’aspecte que més em pre­o­cu­pava quan vaig escriure la novel·la. Volia fer un ado­les­cent fri­qui, d’aquests que no sur­ten de casa, que en japonès en diuen hikiko­mori, i aquesta mena de gent s’aca­ben con­ver­tint en autèntics eru­dits en temes con­crets. La majo­ria en xar­xes soci­als, vide­o­jocs... I el Jeici ho és en cinema. Es passa el dia mirant pel·lícules i lle­gint una mica. Hi ha refe­rents que poden sem­blar que no encai­xen, però, si ets cinèfil, és ine­vi­ta­ble pas­sar per una sèrie de clàssics”, afirma.

“Quan l’escri­via, pen­sava que el Jeici li cau­ria mala­ment a tot­hom. El que passa és que, a mesura que avança la trama, es va veient que, en el fons, aquesta apa­rent segu­re­tat que té res­pecte a la vida i el menys­preu que té per tot és una màscara que es posen la majo­ria d’ado­les­cents, que en el fons tenen mol­tes inse­gu­re­tats. A mesura que es va obrint amb la seva inter­lo­cu­tora, vas veient que és un pobre infeliç que busca refe­rents emo­ci­o­nals i sen­ti­men­tals de tota mena.”

El pro­ta­go­nista és un jove de família benes­tant de Gavà que és enviat a Detroit –“perquè és la ciu­tat més deca­dent del món”, asse­gura Cap­de­vila– amb l’excusa d’apren­dre anglès. Allà es rela­ci­o­narà amb un grup que crema cases i uns obser­va­dors de núvols. En tor­nar, haurà de fer un volun­ta­riat social i entrarà en con­tacte amb un home de gai­rebé cent anys, en Manuel, que va sobre­viure al camp de Maut­hau­sen i que el posarà a lloc, el farà madu­rar i li mos­trarà el camí de l’amor amb la Deli, una noia amb un caràcter antagònic al del Jeici.

Tot això, per­bo­cat entre dese­nes de refle­xi­ons i d’anar d’una cosa a l’altra. “A mi el món actual no m’agrada gaire. Ja no és només el que passa aquí a Cata­lu­nya. Quan jo era jove, tenia la sen­sació de segu­re­tat, de cer­tesa que tot anava a millor, la civi­lit­zació pro­gres­sava, cada dia es gua­nyava alguna cosa... Ara, em fa l’efecte que hi ha una certa invo­lució. Veig molta hipo­cre­sia i molta fal­se­dat. I tinc un cert des­encís, una certa ràbia que he cana­lit­zat a través del Jeici”, con­fessa Marc Cap­de­vila.