la crònica
Aire de família
Ovacions finals per a l'equip artístic de La dona justa, l'adaptació teatral que Eduardo Mendoza ha escrit de la novel·la de Sándor Márai i que es va estrenar dijous al Teatre Bartrina. L'estrena (avui, última funció) va tenir un aire de família perquè els promotors del muntatge són prou coneguts pel Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER). Per al basc Fernando Bernués, La dona justa és el tercer muntatge que hi dirigeix després d'Adreça desconeguda i Carta d'una desconeguda. Al primer actuava Jordi Bosch, qui dijous no es va voler perdre el nou repte de Bernués. I a Carta d'una desconeguda ho feia Ivana Miño, qui dijous també va seure a la platea del Bartrina. I què dir de Rosa Novell, qui va formar part de l'elenc del ja mític Casa i Jardí amb què el CAER va debutar en societat fa cinc anys? Les adaptacions de clàssics del segle XX, com els que ha dirigit Bernués, li escauen molt bé al CAER, malgrat la seva progressiva orientació cap al circ i les «dramatúrgies de risc». La dona justa és la història d'un triangle amorós, en què excel·leix una portentosa Rosa Novell en el paper de Marika, qui està casada amb Peter (Àlex Casanovas), qui no se l'estima prou («no vull que m'estimis tant», frase cruel que li etziba a Marika) perquè sempre ha estat enamorat de Judit (Cristina Plazas), la minyona de la seva mare. Peter va abandonar Judit per casar-se amb Marika i ara fa el mateix amb Marika per casar-se amb Judit, relació que tampoc no acaba bé. Això, dit així, pot semblar un vodevil dramàtic però per fortuna Márai no és Sautier Casaseca. A més, dels tres personatges, Marika és l'única que en surt ben parada en trobar la llibertat en la seva solitud. Dona valenta! Una escenografia realment preciosa, amb tres miralls on es van projectant escenes pregravades dels actors i del Budapest d'entreguerres on transcorre l'acció, va embolcallar un espectacle que va acontentar el públic, llevat d'un cretí, o cretina, a la qual li va sonar dues vegades el telèfon mòbil. Uuuuh!
