Un Rusiñol ben gruixut

Punt final de l’Epi­cen­tre Rusiñol que ha pre­sen­tat aquesta tem­po­rada el TNC. La niña gorda és una novel·la amb què el novel·lista, dra­ma­turg i pin­tor moder­nista vol tren­car amb un Nou­cen­tisme incapaç d’accep­tar la diferència de la soci­e­tat i que ordena els ciu­ta­dans en dife­rents cate­go­ries soci­als. Rusiñol és rauxa i, en con­tra­po­sició a aque­lla La ben plan­tada, d’Eugeni d’Ors (la dona que tot home de bé vol­dria tenir en aque­lla soci­e­tat de prin­ci­pis del segle XX), crea La niña gorda, una filla amb acro­megàlia, que podrà ser la super­vivència de la família quan s’exposa en una bar­raca del Paral·lel, com una raresa pro­to­hu­mana. Jordi Oriol és l’únic intèrpret d’aquest mun­tatge en què es res­cata una pia­nola i les músiques que es com­po­nien aquells anys al Paral·lel. L’obra fa una breu tem­po­rada a la Sala Tallers, de dime­cres al 4 de gener, però ja té garan­tida una gira pels vuit muni­ci­pis de Tea­tres en Xarxa.

La niña gorda té la forma d’una novel·la per entre­gues, de “l’embo­lica que fa fort” (en parau­les de Xavier Albertí). Fa auto­paròdia del gènere i no és gens com­pas­siva amb la soci­e­tat del 1917, l’any que es va edi­tar. En canvi, s’eri­geix com un enginyós tre­ball del llen­guatge, tant per la seva rítmica (“hi ha moments que sem­bla un text rimat”, comenta Albertí) com pel seu joc fonètic. Per això, segu­ra­ment, el direc­tor artístic va encar­re­gar l’adap­tació a Jordi Oriol, un actor i dra­ma­turg que juga amb la fonètica per cons­truir tra­mes paral·leles (com en el cas de La cai­guda de l’H o bé a L’empes­tat, però també ha fet mun­tat­ges amb Josep Pedrals com En comp­tes de la lle­tera (La Seca, 2012).

Quina és la peripècia de La niña gorda? Un doma­dor de feres que torna al Paral·lel després d’una ruïnosa etapa a l’Argen­tina, deci­deix res­ti­tuir un Pala­cio de los Fenómenos. Ho fa amb les res­tes de les seves feres, un antic fal­si­fi­ca­dor de bit­llet que ha tatuat la Bíblia al cos d’un com­pany. La peça, d’un pate­tisme extrem, acaba amb un drama perquè aquesta noia ingressa i mor en un psi­quiàtric. El doma­dor havia con­vençut el seu pare (un vene­dor de novel·les per entre­gues als comerços de Gràcia, on viuen) que, en comp­tes d’ama­gar la filla amb gegan­tisme a casa, podria gua­nyar diners expo­sant-la al seu Pala­cio. Jordi Oriol fa el paper de con­tista que inter­preta els dife­rents per­so­nat­ges de l’auca. Avui entén bé que l’adap­tació sigui en clau de monòleg (com li va encar­re­gar Albertí) perquè,per sobre dels per­so­nat­ges ben com­ple­xos, hi ha la veu de San­ti­ago rusiñol.​Com va expli­car diven­dres pas­sat, el direc­tor artístic del TNC, després de veure mun­tat­ges com Els Jocs Flo­rals de Can Prosa encar­re­gar l’assaig de Raül Gar­ri­ga­sait El fugi­tiu que no se’n va, San­ti­ago Rusiñol i la moder­ni­tat i de cop­sar l’uni­vers musi­cal polièdric amb L’any de la picor, arriba una adap­tació d’una novel·la icònica: La niña gorda. L’epi­cen­tre ha permès des­co­brir un per­so­natge molt més com­plex i ric, rebel amb la classe benes­tant (tot i for­mar-ne part) i que va donar una forta empenta al tea­tre popu­lar, sobre­tot arran de l’arxi­co­ne­guda L’auca del senyor Esteve, l’adap­tació de la seva novel·la que no estre­na­ria fins una dècada després d ela seva edició. Va estre­nar l’obra al Tea­tre Victòria el 1917.