Llibres

Veus de muntanya

Irene Solà guanya el 4t premi Anagrama de novel·la en català amb l’obra ‘Canto jo i la muntanya balla’, ambientada al Ripollès

“És una novel·la coral amb un cert optimisme en contrast amb la crueltat de la muntanya”

Que Irene Solà no s’espe­rava rebre el premi Ana­grama ho demos­tra el fet que està de viatge per Viet­nam i no tor­narà fins d’aquí a uns deu dies. La roda de premsa d’ahir es va fer a través d’una acci­den­tada vide­o­con­ferència des de Hanoi. Acci­den­tada només per pro­ble­mes tècnics, perquè tot van ser som­riu­res de com­pli­ci­tat.

Canto jo i la mun­ta­nya balla ha estat l’obra tri­ada, entre els 30 ori­gi­nals pre­sen­tats, per endur-se el 4t premi Ana­grama de novel·la, dotat amb 6.000 euros i la publi­cació, que aquest any s’endar­re­rirà fins al maig i sor­tirà alhora de la tra­ducció al cas­tellà.

Mita Casa­cu­berta, en repre­sen­tació del jurat –també for­mat per Gui­llem Gis­bert, Imma Monsó, Sergi Pàmies i les edi­to­res Isa­bel Obi­ols i Sil­via Sesé–, va comen­tar que ja des de la pri­mera frase l’obra la va “xuclar”. “Em va por­tar a un món estric­ta­ment lite­rari, en què l’acció passa en un sol espai, tot i que és un viatge pel temps a través de tot de veus que repre­sen­ten el cos­mos”, va comen­tar.

És una obra “plena de tex­tu­res, per les dife­rents veus nar­ra­ti­ves” i en què hi ha núvols, bolets, per­so­nes vives i mor­tes, fan­tas­mes i la mun­ta­nya. La lite­ra­tura de Solà “recorda la millor Rodo­reda, la de La mort i la pri­ma­vera, i també la millor Víctor Català i el mal ano­me­nat rura­lisme”.

Un cop solu­ci­o­nats el pro­ble­mes de con­nexió, una radi­ant Irene Solà va poder cor­ro­bo­rar aques­tes influències: “Víctor Català és una de les meves auto­res de capçalera, com la Rodo­reda.” No les va lle­gir per escriure aquesta obra, ja les tenia païdes.

Nas­cuda el 1990 a Malla, un poblet d’Osona, Irene Solà ha publi­cat la novel·la Els dics (premi Docu­menta del 2017 i publi­cada a L’Altra) i el recull de poe­mes Bèstia (premi Ama­deu Oller 2012 i publi­cat per Gale­rada). A més ha par­ti­ci­pat en diver­ses anto­lo­gies poètiques, és lli­cen­ci­ada en belles arts per la UB i té un màster en lite­ra­tura, cinema i cul­tura visual per la Uni­ver­si­tat de Sus­sex.

Canto i la mun­ta­nya balla passa en una zona i un pai­satge que conec molt bé, entre Cam­pro­don i Prats de Molló, i entre dues morts, la d’un pagès poeta a qui ful­mina un llamp i, vint anys després, la del seu fill, en un acci­dent de caça”, explica Solà. Si bé el camp cro­nològic va més enllà i més ençà d’aquests dos fets.

És una obra que fa ser­vir amb atre­vi­ment la tra­dició per posar-la al ser­vei d’un plan­te­ja­ment lite­rari modern i amb talent. “El títol és un vers d’un poema escrit per un dels per­so­nat­ges, però és un resum del que la novel·la vol mos­trar, que el poder de la paraula i de la lite­ra­tura fa ballar mun­ta­nyes”, explica l’autora.

“Segons com ho miris, és una novel·la coral amb un cert opti­misme en con­trast amb la cru­el­tat de la mun­ta­nya”, hi afe­geix Solà, que ha estruc­tu­rat l’obra “des del punt de vista de les veus nar­ra­ti­ves: bolets, tem­pes­tes, gos­sos, per­so­nat­ges fantàstics i mitològics com les dones d’aigua, les brui­xes...” I s’ha permès “expe­ri­men­tar amb la llen­gua i altres con­cep­tes”, explica l’autora, que defi­neix la seva nar­ra­tiva com a “juga­nera, lliure, irònica, però també seri­osa, pro­funda i trans­cen­dent”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia