El gegant Dausà

Joan Dausà té un poder d’atracció extra­or­di­nari. El Tea­tre de Bes­canó va ser diu­menge la meca de pere­gri­nació de molts dels seus fans, que havien esgo­tat les entra­des des de feia dies.Sold out, des­ta­cava el web. L’actor i músic por­tava a ter­res giro­ni­nes el seu dar­rer disc, que va pre­sen­tar fa un any, just abans de Sant Jordi. Pre­ci­sa­ment, a Bes­canó va començar el con­cert amb la cançó que dona títol al disc: Ara som gegants. “Ets una nota que s’apaga, ets un record que ja no fa mal”, diu la lle­tra d’un tre­ball que pretén par­lar de la superació per­so­nal i col·lec­tiva. Com del nen que no té por de Tanca els ulls. Del nou disc les va tocar gai­rebé totes. Tan sols al calaix va dei­xar guar­dada Per si demà no surt el sol. El nou pro­jecte dis­cogràfic de Joan Dausà va sor­gir després de tres anys de reflexió. Sobre l’esce­nari del Tea­tre de Bes­canó va expli­car com els pri­mers tre­balls eren una colla de cançons agru­pa­des en un disc. L’Ara som gegants va més enllà, i tots els temes donen un sen­tit, una har­mo­nia al con­junt. El músic és espe­ci­a­lista a crear unes lle­tres amb històries quo­ti­di­a­nes, pròximes a un públic que fàcil­ment s’hi pot sen­tir iden­ti­fi­cat. Relats de rup­tu­res com Diria que eres tu, que el pro­ta­go­nista es retroba amb la seva expa­re­lla jus­ta­ment la nit que els amics el tre­uen a sopar per aju­dar-lo que superi la rup­tura. “Seria tan feliç si tor­nem junts a casa”, li con­fessa a la noia.

A Bes­canó també hi va haver moments per recor­dar les ban­des sono­res de Bar­ce­lona nit d’estiu i Bar­ce­lona nit d’hivern, i des­co­brir la més nova de totes: Tot anirà bé. Per bata­lles con­tra l’oblit: Obriu-me el cap. Per recor­dar que Caure no feia mal, perquè l’àvia et feia “un petó d’aquells que tot ho cura­ven”. O per alçar el puny ben alt i dir ben fort: No pots tan­car-nos a tots, una crida per un judici just i el res­pecte dels drets humans.

Abans de la Gran eufòria final amb explosió de con­feti inclòs, no podia fal­tar la cançó dels valents: Jo mai mai. Quan­tes vega­des ens hem que­dat callats, mirant com les coses pas­sen sense fer res, sense mos­trar el que sen­tim? I ales­ho­res surt la pre­gunta que mai té res­posta: “Que hau­ria pas­sat si...?”. A Jo mai mai, el puto Héctor es treu els fan­tas­mes de sobre i obté la res­posta.