Art

Foc per sanar l’art

Un llibre recupera l’artista Palau Ferré, que va destruir les seves pintures per alliberar-se de les lògiques del mercat

Als anys setanta, pocs artis­tes van atreure tant l’atenció dels mit­jans de comu­ni­cació com Maties Palau Ferré. I no pre­ci­sa­ment per veure com cre­ava les seves obres, sinó just pel con­trari: per veure com les des­truïa. Durant una dècada, Palau Ferré, que vivia reclòs al seu Mont­blanc natal, es va eri­gir en un mite de l’hones­te­dat de l’art i de la lluita dels artis­tes pels seus drets. Trau­ma­tit­zat per una estafa, cada dia calava foc als seus qua­dres com a pro­testa. Els pin­tava, però no volia que els veiés ningú, que els comprés ningú, que en tragués un bene­fici econòmic ningú. Ni ell mateix, per molta misèria que li fes pas­sar. I cre­guin que en va pas­sar.

Com la gran majo­ria de fenòmens mediàtics, el de Palau Ferré també va ser un llumí que, un cop apa­gat, va caure en l’oblit. Els seus llenços con­ver­tits en cen­dres mai no es podran recu­pe­rar, però ell i la seva fas­ci­nant història, sí, cosa que ara ha fet un dels seus des­cen­dents, Fran­cesc Marco-Palau, net de la seva ger­mana (ell no va tenir fills), a l’assaig El pin­tor que cre­mava els seus qua­dres (Gre­gal).

Nas­cut el 1921, Palau Ferré per­tany a la gene­ració d’artis­tes de la post­guerra que els anys cin­quanta van recu­pe­rar la moder­ni­tat trun­cada el 1939. En una Cata­lu­nya depri­mida, París era el lloc on tots desit­ja­ven anar per pouar referències. El mont­blanquí hi va poder anar, becat, a par­tir del 1957. A la ciu­tat de la llum, la seva aposta neo­cu­bista va agra­dar. Fins i tot a un Picasso que l’hau­ria desig­nat el seu dei­xe­ble més avan­tat­jat. A les crítiques, Palau Ferré va pas­sar a ser el “Picasso 2”.

Amb tant d’elogi, la tor­nada a Cata­lu­nya només pre­sa­gi­ava una tra­jectòria glo­ri­osa. Però tot es va tòrcer quan l’artista va sig­nar un con­tracte amb un empre­sari de la cons­trucció de Reus. A canvi d’obra, li va pro­me­tre dos xalets i un ter­reny. El pro­blema va ser que “Palau Ferré mai es va lle­gir la lle­tra petita de l’acord”, reco­neix Marco-Palau. Tot se’n va anar de mare quan el pin­tor es va ado­nar que estava lli­gat de per vida a aquell fosc per­so­natge per cobrir el cost d’un inversió immo­biliària que a ell ni li anava ni li venia en el seu estil de vida “extre­ma­ment aus­ter”. De fet, en va rebre mol­tes altres, de pro­pos­tes simi­lars d’homes de nego­cis, que li ofe­rien cot­xes de luxe, i les va rebut­jar.

La ràbia i la impotència el van fer por­tar el cas als tri­bu­nals, però la sor­presa va ser majúscula quan, el 1974, el Suprem va dic­ta­mi­nar que havia de com­plir el con­tracte amb el seu per­vers mar­xant (el nom del qual mai va reve­lar, com tam­poc ho ha fet ara el seu bes­ne­bot, tot i que ja és mort). I el va com­plir fins a l’últim centímetre de tela que esti­pu­lava la sentència. Exac­ta­ment, va haver de pin­tar 42,2 metres i 20 centímetres, divi­dits en dife­rents qua­dres que va anar lliu­rant a l’empre­sari. “Les expres­si­ons de les seves figu­res, fins lla­vors ale­gres, es van entris­tir, i els colors, que sem­pre havien estat vius i llu­mi­no­sos, es van endu­rir”, explica Marco-Palau. “Un cop va haver lliu­rat l’última pin­tura, es va revol­tar. Tots els olis que va pin­tar a par­tir d’aquell moment van aca­bar a la foguera. Hi va haver excep­ci­ons, però única­ment per cau­ses soci­als.

Aquesta acti­tud ico­no­clasta va durar fins a mit­jan anys vui­tanta. En l’últim tram de la seva vida, Palau Ferré va fer les paus amb ell mateix, però per sem­pre més va estar en guerra amb les lògiques comer­ci­als de l’art. Les seves acci­ons rebels es van difon­dre als Estats Units, i li van dema­nar que hi enviés un paquet de cen­dres per expo­sar-les. Els anys noranta va fer una gira ame­ri­cana que el va omplir de joia. Fins i tot el van temp­tar per dei­xar-hi el seu lle­gat. Final­ment, però, el va con­fiar a la seva família, que el 2001, un any després de la seva mort, va acor­dar amb l’Ajun­ta­ment de Mont­blanc l’ober­tura d’un museu als bai­xos de la seva casa. Hi ha el com­promís de reno­var-lo, que falta li fa, ara que s’acosta una data impor­tant per rei­vin­di­car ple­na­ment aquest artista maleït: el 2021, l’any del seu cen­te­nari. Marco-Palau també està tre­ba­llant en una bio­gra­fia que cata­loga tota la seva obra super­vi­vent, pictòrica però també escultòrica i ceràmica, les seves dues altres pas­si­ons. Que, per sort, Palau-Ferré no va ser només el pin­tor que cre­mava el seus qua­dres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia