El ritual de la música

No ha de ser fàcil mar­xar d’un grup d’èxit com Els Amics de les Arts i ini­ciar el teu propi camí, inten­tant des­mar­car-te del que has fet abans per evi­tar com­pa­ra­ci­ons i perquè, en defi­ni­tiva, si ini­cies una nova etapa és per can­viar, no?

Amb aquesta pre­missa, Edu­ard Costa (Banyo­les, 1977), que tot just el 23 de novem­bre del 2018 ofe­ria el seu últim con­cert amb Els Amics de les Arts, va pre­sen­tar dis­sabte pas­sat al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, dins del fes­ti­val Stre­nes , el pri­mer disc del seu nou pro­jecte, L’Últim Indi , més que en soli­tari, amb un caire molt per­so­nal, d’inti­mi­tats gai­rebé anímiques. Del seu grup ante­rior n’ha con­ser­vat un certa visió opti­mista de la vida i de la música, però sense el sen­tit de l’humor que havia estat una de les mar­ques de la casa sobre­tot al prin­cipi. Això sí: vist amb pers­pec­tiva, és simp­tomàtic que l’últim tema d’Un estrany poder, l’últim disc d’Els Amics, fos El vent tallant: “Tant de bo pogués ser un indi! Al galop del meu cavall, el vent tallant...” Aquell indi se sem­bla molt a aquest indi, L’Últim Indi .

Es va aixe­car el teló del Muni­ci­pal men­tre bufava el vent “per tor­nar a sen­tir” i la pri­mera sor­presa va ser tro­bar a l’esce­nari el can­tant i la seva banda de cinc músics –sim­pli­fi­cant-ho, dos gui­tar­ris­tes, un baix, un bate­ria i una per­cus­si­o­nista, que tocava en alguns moments un gran tam­bor– amb un cor d’onze veus al dar­rere. Eren mem­bres de The Gos­pel Viu Choir, la for­mació diri­gida per Moisès Sala, que també ha col·labo­rat en la gra­vació del disc. Les veus del cor van reforçar el sen­tit de cant tri­bal que Costa ha vol­gut donar a temes com ara Les lla­vors, Els tam­bors i Les parau­les, cançons que bus­quen una con­nexió pro­funda i trans­cen­dent amb la natura, en el marc de tot un “ritual de la música”.

És simp­tomàtic que aquest pro­jecte muni­ci­pal hagi nas­cut d’un poe­mari (33 esquer­des per mirar entre pen­sa­ments) l’edició del qual, com va recor­dar Costa, va ser un regal de la seva dona quan va fer 40 anys, amb alguns dels poe­mes que el músic havia escrit al llarg del temps. Hi ha molta poe­sia i molts espais oberts, molta natura, en cançons com ara L’arbre blanc, El foc –inter­pre­tada al vol­tant d’una llum que simu­lava ser un foc de camp– o L’espigó, cre­ada en una nit davant del mar a Sant Pol, on viu. I així van anar des­fi­lant les 14 cançons del disc –tot el que té ara a la maleta, com va subrat­llar–, amb petits detalls esce­nogràfics com les caput­xes de les tres coris­tes de Les llo­bes i la que ell mateix va dur tot seguit, com una espècie d’ermità en con­nexió amb La pluja fina i La sorra del desert, lluny de les lleis dels homes, inclo­ses les lleis del pop.