“La vida és un caos i per això ens hem inventat la literatura”

Una valo­ració molt bona. Suposo que a la vida tot té a veure amb les expec­ta­ti­ves que et crees, i en aquest cas s’han superat de molt. No m’ho espe­rava quan em vaig pre­sen­tar al premi, ni quan em va tru­car el jurat ni quan vaig gua­nyar. Em sento molt afor­tu­nat. Per Sant Jordi va anar molt bé. Vaig sig­nar molt. Ja n’ha sor­tit una segona edició. També estic rebent molt feed­back dels lec­tors a través de les xar­xes soci­als que em diuen que l’han lle­git, que els ha agra­dat. Molt con­tent.

Per a mi és un refe­rent. Un autor ina­bas­ta­ble, que va escriure moltíssim. El millor autor de lite­ra­tura de no ficció. També és el gran mes­tre de l’adjec­tiu. És qui sap col·locar millor els adjec­tius.

Pla sem­pre explica que s’ha d’anar amb compte amb els adjec­tius i no fer com­pa­ra­ci­ons. Quan sents par­lar un mes­tre així, cal treure’s el bar­ret. Reco­mano sem­pre veure, o tor­nar a veure, l’entre­vista que li va fer Joaquín Soler Ser­rano al pro­grama A fondo de TVE. Una joia literària que, a més, fa riure molt. Amb el seu accent català tan nota­ble i la seva sor­ne­gue­ria. També és sor­pre­nent quan parla d’altres autors con­tem­po­ra­nis. Quan diu, per exem­ple, de l’obra de Segarra, que són “engru­nes”.

La ficció és una eina fona­men­tal en totes les soci­e­tats. En la ficció hi ha la metàfora, i vehi­cu­lar una men­tida a través de la ficció fa que sigui molt més fàcil poder arri­bar a una veri­tat. En el tea­tre sem­pre es diu que tot és men­tida, però és l’únic lloc en què a través d’una men­tida arri­ba­rem a una veri­tat.

Les estimo totes igual, però. Per arri­bar a La vigília, neces­sito Els per­se­gui­dors de parau­les i La cova dels dies. Sense aques­tes dues obres, no hau­ria pogut escriure La vigília. Per a mi són peces igual d’impor­tants. És cert que aquesta última ha tin­gut més visi­bi­li­tat. D’altra banda, és molt difícil des­criure el que un escriu. De La vigília, n’estic molt con­tent i me’n sento molt orgullós, però no sé des­triar una cosa de l’altra. Com que vinc del tea­tre, d’escriure tea­tre, per a mi són vasos comu­ni­cants. Quan adapto El petit Príncep amb Àngel Llàcer, o quan amb Julio Man­ri­que escri­vim Eva, amb les T de Tea­tre, penso que és una feina que m’està aju­dant a escriure millor la meva pri­mera novel·la, a enten­dre millor quins meca­nis­mes nar­ra­tius hi ha, qui­nes mane­res de plan­te­jar els per­so­nat­ges hi ha. Al cap i a la fi, crec que el més impor­tant és quina història expli­ques i com l’expli­ques.

Soc bas­tant caòtic. Soc molt orde­nat a l’hora de saber què he de fer en cada moment i intento tre­ba­llar en pro­jec­tes a molta distància, però en el procés de cre­ació soc força caòtic.

Depèn de cada novel·la, de cada obra de tea­tre. Amb Caïm i Abel, que durava tres hores i mitja, sí que vaig tenir neces­si­tat de crear-me aquesta estruc­tura, perquè hi havia una pri­mera escena que era molt impor­tant. Amb La vigília vaig fer-me el que s’ano­mena el mapa i el ter­ri­tori. Tenia un mapa, que està bé tenir-lo, sobre­tot la gent inse­gura, i jo ho soc. Però cal tenir un mapa per poder-lo tren­car. Per dir “no vull visi­tar això” o “estava aquí tan a gust que m’hi quedo més estona”. Nor­mal­ment tinc un prin­cipi d’estruc­tura, però quan començo a escriure tot es con­fon, comença el caos. Tot i que és un caos per inten­tar arri­bar a l’ordre. El caos és un ordre per des­xi­frar.

La novel·la neix a par­tir de l’experiència per­so­nal. Abans d’escriure con­tes a RAC1, feia un conte de bona nit a Cata­lu­nya Ràdio, en el pro­grama de Pere Esco­bar El club de la mit­ja­nit, i neix, en aque­lla època, la idea de què pas­sa­ria si una oient es posés en con­tacte amb algú del pro­grama, en aquest cas amb mi, per fer-li un encàrrec. Això és l’única cosa que com­par­tim en Rai [el pro­ta­go­nista de La vigília] i un ser­vi­dor. A par­tir d’aquí, no hi ha res més. No tinc cap germà que es digui Blai, els meus pares afor­tu­na­da­ment són vius i no m’han fet l’encàrrec d’escriure una bio­gra­fia a canvi de 100.000 euros.

Sin­ce­ra­ment, penso que fins i tot els escrip­tors que escri­uen sobre dracs que llui­ten con­tra un lleó i una prin­cesa tenen la mateixa pulsió d’escriure que un altre autor que ho fa sobre qual­se­vol altra cosa. La pulsió que et porta a escriure són els temes, i tam­poc n’hi ha tants. A La lla­vor immor­tal, Xavier Pérez i Jordi Balló hi resu­mei­xen els argu­ments uni­ver­sals de tots els temps. I sí, és impos­si­ble des­triar el que un escriu d’allò que un viu, perquè, escri­guis el que escri­guis, en el fons del que estàs par­lant és d’una pèrdua, de la gelo­sia, d’un amor no cor­res­post, d’un tabú... Final­ment, el que tu escri­guis té molt a veure amb el que veus o amb la manera com mires el món.

La reflexió és que la pri­mera frase d’un lli­bre és impor­tant, però pot­ser encara ho és més la segona, que és la que decanta la balança, la que t’ha d’esti­rar els peus per sub­mer­gir-te a dins.

Les històries i el punt de vista. Perquè totes les històries estan expli­ca­des, però la manera com les expli­ca­rem tu i jo, amb el nos­tre punt de vista, el nos­tre con­text, amb la nos­tra sen­si­bi­li­tat, serà el que farà que siguin dife­rents de tota la resta. En la pre­sen­tació del lli­bre a Girona, Josep Maria Fona­lle­ras va expli­car una cosa molt interes­sant sobre una revista anglesa que va dema­nar a grans escrip­tors que resu­mis­sin les grans obres uni­ver­sals amb una frase o dues. Així, El Qui­xot era “la història d’un home prim, acom­pa­nyat d’un home gras i bai­xet, que con­fon molins amb gent” i Romeu i Juli­eta, ”la història de dos ado­les­cents, fills de dues famílies enfron­ta­des, que es pro­me­ten amor etern”. Bé, final­ment, això és el què i segu­ra­ment el més impor­tant és el com.

Si m’ofe­ris­sin 100.000 euros per escriure una bio­gra­fia? Crec que sí. A ulls clucs.

Sí, som una cul­tura petita, un país petit. Jo puc viure d’escriure gràcies a haver obert un ven­tall que inclou fer tea­tre –que vol dir escriure, adap­tar, diri­gir...–  i que inclou la ràdio, escriure novel·les...

Em sento còmode amb tot, però el que m’agrada més és escriure. Diri­gir, per exem­ple, m’agrada, però un cop l’any, així com impar­tir un curs. Ara bé, escriure sí que m’agrada fer-ho cada dia.

Això a mi em torna boig. M’agrada molt. Perquè et demana col·locar-te en la visió de cada autor. Una de les adap­ta­ci­ons amb què més bé m’ho vaig pas­sar va ser L’ànec sal­vatge d’Ibsen, que vam fer amb Julio Man­ri­que i Cris­tina Gene­bat. Tre­ba­llant en aque­lla obra, vaig enten­dre per què era tan impor­tant, i per què ho és, el tea­tre d’Ibsen. Això és una sort. I així en molts altres casos. La meva feina és la meva passió. Això ho reco­mano a tot­hom, però també reco­mano que tot­hom sàpiga posar, entre la feina i la passió, unes tan­ques al mig, i que hi hagi la vida també. Perquè si feina, passió i vida s’ajun­ten, és un còctel una mica perillós.

No. En Rai ho diu perquè en la lite­ra­tura hi ha unes nor­mes. I cita Anton Txékhov, que diu que si en el pri­mer acte un dels pro­ta­go­nis­tes tus, en el segon ha d’estar malalt i en el ter­cer s’ha de morir. Tenim pis­tes per enten­dre la lite­ra­tura. En la vida la gent mor en el pri­mer acte o en el segon i no ha tos­sit abans. La vida és un caos i no tenim eines per enten­dre-la. Per això ens hem d’inven­tar la lite­ra­tura, per això ens hem d’inven­tar mil coses. La vida és tan àmplia que no sabem assu­mir-la.

Es diu La vigília perquè la novel·la comença molt abans que neixi el nar­ra­dor de la història, just la vigília que passi una catàstrofe fami­liar. Per tant, la vigília és el moment de feli­ci­tat més gran que tenen tots els per­so­nat­ges de la novel·la. Això també passa una mica a la vida. Jo era més feliç la vigília de Reis que no pas el mateix dia de Reis. Després, perquè la vigília té també aquesta cosa d’estar alerta, de vigi­lar, entre el somni i la vigília, aquest espai que és i no és. I aquest nivell d’afron­tar la paraula des de llocs dife­rents crec que hi donava un valor.

És un poema que es diu El remor­di­mi­ento, en què explica que els pares l’han edu­cat per als jocs, per a la vida, per a tot, i que ell ha comès el pecat més gran que mai pot come­tre un home, o una dona, que és no haver estat feliç. No ho sé, si hi estic d’acord, amb això. Em passa, amb la novel·la, que no sé si estic d’acord amb mol­tes de les afir­ma­ci­ons que s’hi fan. Per exem­ple, en un moment deter­mi­nat, la Cèlia pre­gunta a en Rai si creu que hi ha gent dolenta. Hi ha gent dolenta? Jo no ho sé. Hi ha dies que penso que sí i d’altres, que no.

Intento fugir –i reco­mano a la gent que en fugi– de les obres de lite­ra­tura que tenen res­pos­tes. No crec que sigui aquesta la funció d’un lli­bre, ni d’una obra de tea­tre. El que interessa són les pre­gun­tes per inten­tar tro­bar un lloc per escol­tar-nos, per enten­dre els teus motius, els meus. Si La vigília tingués res­pos­tes, no hau­ria d’estar a ficció, sinó a la secció d’auto­a­juda.

Ara començarem els assa­jos de La tienda de los hor­ro­res, que és un musi­cal del qual he fet la tra­ducció i l’adap­tació, i que s’estre­narà en el Grec i farà tem­po­rada al Tea­tre Coli­seum a par­tir del setem­bre, amb direcció d’Àngel Llàcer i Manu Guix. També estic en un altre espec­ta­cle per al Grec que es diu Càsting Juli­eta i que em fa espe­cial il·lusió. El diri­geix Juan Car­los Mar­tel, que és el direc­tor del Lliure. El pro­ta­go­nit­zen set àvies, de 79 anys fins a 90, que no són actrius. L’argu­ment és que aques­tes dones es pre­sen­ten a un càsting de Romeu i Juli­eta per fer de Juli­eta! A par­tir d’aquí, refle­xi­o­nem sobre l’amor romàntic, sobre què és esti­mar, sobre les dones d’una gene­ració que és la de la post­guerra. També estic començant a escriure una nova novel·la, però encara estic a les bece­ro­les.

Penso que hi ha molt bons autors i que estem en un bon moment, tot i que m’és molt difícil ana­lit­zar-ho i crec que la nos­tra obra es vali­darà amb el pas del temps. Per exem­ple, si sabrà dia­lo­gar amb les noves gene­ra­ci­ons o si apor­tarà alguna cosa a la soci­e­tat.

Una cosa molt impres­si­o­nant que he des­co­bert gràcies a La vigília són els clubs de lec­tura, la feina que fan les lli­bre­ries, que em sem­blen una estruc­tura d’estat, i també els bibli­o­te­ca­ris. Sovint, però, ens deien que els joves no lle­gei­xen. Un punt una mica cre­pus­cu­lar, trist. I no hi estic d’acord. Crec que la gent sí que lle­geix, però ho fa d’una manera dife­rent. Que s’ha de lle­gir més? Segur. Que s’ha de tre­ba­llar en aquest sen­tit? Segur que sí. Però ho hem de fer des de l’abso­lut plaer, perquè lle­gir ha de ser un plaer. No vull ser pes­si­mista. Ja ho soc prou a la vida. Aquí vull ser opti­mista.