Per deixar-se estimar

Als 21 anys, a Katie Melua (Kutaisi, Geòrgia, 1984) li van tren­car el cor. S’hi va afe­gir la pressió del segon àlbum després del debut amb Call of the search (2003). Va ser quan Melua va escriure Piece by piece (2005). “Em com­mou veure que, gai­rebé vint anys després, a You­Tube hi hagi ado­les­cents ver­si­o­nant a la gui­tarra una cançó que al seu moment em va aju­dar a recom­pon­dre’m.” Ho va expli­car amb tanta dolçor i sen­si­bi­li­tat, una deli­ca­desa vocal que va més enllà de les cançons, també amb el públic, sense exces­sos, que escol­tant la melancòlica Piece by piece, dis­sabte al fes­ti­val de Cap Roig , només podies ena­mo­rar-te de la veu que li can­tava a aquell cor tren­cat dels vint anys.

La can­tant i com­po­si­tora britànica d’ori­gen georgià va visi­tar Cap Roig per últim cop el 2013 , i si ja en aque­lla ocasió el públic va enxar­xar-se en la deli­ca­desa vocal de Katie Melua, dis­sabte ho va reblar en un con­cert d’hora i mitja rela­xat per dei­xar-se esti­mar. L’hereva d’Eva Cas­sidy (1963-1996) –fabu­lo­sos els duets “impos­si­bles” de totes dues amb clàssics com Over the rain­bow , cara­mels en tots els sen­tits– va demos­trar a Cap Roig, però, que a banda d’un excel·lent reper­tori de cançons d’altres, Katie Melua és molt més que una noia de veu dolça amb gui­tarra que tant podria home­nat­jar Leo­nard Cohen amb In my secret life al metro o pels car­rers de Bel­fast com a l’esce­nari d’acústica impe­ca­ble i de brisa mari­nera de Cap Roig.

Per des­em­pa­lle­gar-se de la melan­co­lia, Katie Melua va voler home­nat­jar una de les grans dones de la música. Ele­gant i amb acti­tud en la versió que va fer de Koz­mic blues de Janis Joplin. De tota manera, les ver­si­ons van des­ta­car en el reper­tori amb Won­der­ful life, de Black, i Just like hea­ven, de The Cure. De les boni­ques ver­si­ons va pas­sar al temari propi, que Katie Melua va inau­gu­rar amb una de les seves com­po­si­ci­ons més popu­lars i que la va fer èxit de ven­des: Nine million bicy­cles; abans havia con­fes­sat a la premsa que és una cançó que con­vida a l’abraçada, a com­par­tir un moment d’inti­mi­tat.

De la infan­tesa geor­gi­ana va recor­dar i recu­pe­rar la cançó Plane song: “La meva àvia vivia a prop de l’aero­port, on hi havia molts avi­ons aban­do­nats, i amb el meu germà [també músic i baix de la banda que l’acom­pa­nyava] fèiem veure que volàvem; era el nos­tre refugi.” El desig infan­til (i adult) d’enlai­rar-se, de mar­xar a lle­tres que par­len de la bellesa que veu l’ena­mo­rat en l’objecte del seu desig, que és d’un altre; un tri­an­gle amorós i que canta en georgià a Tu ase turpa.

D’aquell pri­mer àlbum va recu­pe­rar el jazz de Call of the search i Craw­ling up the hill i la balada The clo­sest thing to crazy. Abans d’aco­mi­a­dar-se amb la pre­ci­o­sista What a won­der­ful world, de Louis Arms­trong, va con­fes­sar que l’experiència i els anys no fan més fàcil la com­po­sició musi­cal. Immersa en un nou àlbum, Melua va recor­dar al públic de Cap Roig les inse­gu­re­tats de l’artista, ja sigui en el pri­mer disc, en el segon o en el vuitè.