Un gran Bach

Ton Koop­man (Zwo­lle, 1944), dins del món de la música antiga, ha bri­llat sem­pre amb llum pròpia per la seva doble faceta d’intèrpret de teclat i con­duc­tor que va com l’anell al dit per a la inter­pre­tació d’obres de J.S. Bach, un com­po­si­tor que, abans de ser-ho, va ser un dels més grans vir­tu­o­sos de l’orgue i el cla­vicèmbal de tots els temps.

El Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla va aco­llir, diu­menge pas­sat, el debut en aquest cer­ta­men dels equips musi­cals de Koop­man amb un pro­grama de can­ta­tes del músic d’Eise­nach, just uns mesos després que aquest hagi estat nome­nat pre­si­dent del pres­tigiós Bach Arc­hive de Leip­zig.

Fidel a la seva manera de con­ce­bre el dis­curs musi­cal, Ton Koop­man va ofe­rir la música bac­hi­ana de manera fàcil, fluida i plena de l’ale­gria de viure. Con­ce­buda més com un gran fresc coral i orques­tral en què les qüesti­ons filològiques i tex­tu­als van ser dei­xa­des una mica de banda en com­pa­ració amb altres grans her­me­neu­tes de Bach, com ara Her­reweghe i Jacobs, el cert és que vam poder escol­tar un molt bon con­cert.

Amb un sòlid equip orques­tral –no ens podem estar de men­ci­o­nar els bri­llants solis­tes de trom­peta i oboè–, el tri­omf com­plet, però, va arri­bar a la segona part, amb la can­tata pro­fana BWV 201, més que no pas amb les dues bellíssi­mes can­ta­tes reli­gi­o­ses de la pri­mera part, més ade­qua­des per a un marc com el d’una església, mal­grat fer-ho amb una excelsa acústica com la de l’Espai Ter.

D’ines­bor­ra­ble record ens que­darà la par­ti­ci­pació del baix ale­many Klaus Mer­tens, que va con­tri­buir a ordir la reflexió moral d’una can­tata que ens mos­tra –qüesti­ons estètiques al marge– com “qui no sap nave­gar i, amb tot, agafa el timó, acaba amb danys, des­hon­rat i ofe­gat”.

El gran Bach bé que ho sabia.