Una aposta per la ficció

És una evidència, però ho tornarem a dir: a Quentin Tarantino li interessa més la ficció, sobretot cinematogràfica, que la realitat. De manera radical i amb la convicció que pot ser alliberadora, com es fa explícit a Érase una vez en... Hollywood amb un final que no ha de ser revelat, però que pot definir-se com una reescriptura d’uns fets o una reparació, encara que impossible, d’una horrorosa tragèdia real. Havia fet alguna cosa semblant a Maleïts bastards i, com si busqués una certa llum, hi retorna després de lliurar-se al nihilisme dins de les tenebres sangonoses de The hafetul eight. De fet, com s’anuncia amb el mateix títol, el seu nou film és una mena de conte amb el qual imaginar que les coses podrien haver estat i ser d’una altra manera.

Que el gran referent de Tarantino és la ficció cinematogràfica ho demostren totes les seves pel·lícules, que pouen de diversos gèneres i potser sobretot dels subgèneres. Això perquè, de fet, el cineasta sembla disfrutar més amb els residus, amb les rampoines que, sense fer-ne una pura imitació, recicla convertint-ho en una altra cosa que no és aliena a la sublimació. Ho fa amb la seva manera de fer cinema: dilatant la temporalitat, assajant noves estructures narratives, inventant diàlegs desconcertants. El cas és que no deu ser per res que reconstruint en la seva nova pel·lícula el Hollywood de l’any 1969, quan feia temps que els vells estudis no eren allò que havien sigut, Tarantino no demostri gaire interès pel cinema “independent” que aleshores es gestava amb les seves noves estrelles, com ara el Peter Fonda d’Easy rider recentment mort, sinó que aborda la pervivència residual del western en el serial televisiu concedint el protagonisme a un actor en decadència i al seu doble. Aquests dos personatges, Rick Dalton i Cliff Booth, són interpretats de manera respectiva i magnífica per Leonardo DiCaprio i Brad Pitt, que, irònicament, són dues grans estrelles del cinema contemporani. A través seu, Tarantino es complau a reconstruir a la seva manera seqüències de westerns televisius; també de spaghetti western un cop Dalton, cansat de fer de malvat, marxa a Itàlia convençut per un agent interpretat per Al Pacino, que, en una de tantes picades d’ullet, va debutar l’any 1969 i poc després Coppola, un dels directors del New Hollywood, va convertir en estrella.

Érase una vez en... Hollywood conté la història de l’amistat entre l’actor Rick Dalton i el doble Cliff Booth, el gran heroi del film i amb el qual Tarantino renova, amb una variant masculina, l’estima per un ofici marginal (i invisible per naturalesa) exhibida amb les especialistes de Death proof. Una amistat per sobre de la seva diferència d’estatus: Booth viu en una caravana i Dalton en una mansió que Tarantino fa que sigui veïna de la de Roman Polanski i Sharon Tate.

És així com aquests personatges ficticis conviuen amb la representació de persones reals, entre les quals, havent-hi també Steve MacQueen i Bruce Lee, destaca la lluminosa Sharon Tate interpretada per Margot Robbie: una manera de vivificar una actriu tristament mitificada pel seu destí tràgic. I també com la realitat irromp en la ficció, tot i que evidentment representada i així transfigurada, com ara en la seqüència en què Cliff Booth entra al ranxo habitat per la sinistra família Manson. Una seqüència prodigiosa, on el temps es dilata en la celebració del suspens, que resumeix tot el talent de Quentin Tarantino en aquesta nova demostració del seu amor pel cinema i per la ficció com a redempció de la realitat.