De l’aigua i els arbres

Sidillà està fent una clara aposta per allò que en el món anglo­saxó es coneix per nature wri­ting, és a dir, aque­lla forma de lite­ra­tura que troba ins­pi­ració en la natu­ra­lesa i que va tenir un dels seus èxits edi­to­ri­als en el super­ven­des de Helen McDo­nald F de falcó, però que té altres mera­ve­llo­sos prac­ti­cants, des de Henry David Tho­reau a Rac­hel Car­son, Robert Mac­far­lane o Nan Shep­herd, de qui pre­ci­sa­ment l’edi­to­rial bis­ba­lenca ja va tra­duir al català l’ino­bli­da­ble La mun­ta­nya viva. Amb l’arren­cada del nou curs, en treu al mer­cat, dins la col·lecció Busca-raons, dos més d’una tacada: La dig­ni­tat de l’arbre, del bar­ce­loní espe­ci­a­lit­zat en arbo­ri­cul­tura Pere Martínez, i Com lle­gir l’aigua, esco­llit lli­bre de l’any 2018 pel Sun­day Times, del nave­gant i explo­ra­dor Tris­tan Goo­ley. Són dos lli­bres que pro­jec­ten a l’entorn dues mira­des dife­rents, però amb un res­pecte comú pel medi ambi­ent transmès en unes pàgines que apor­ten l’indis­pen­sa­ble conei­xe­ment científic i l’ame­ni­tat desit­ja­ble en aquesta mena d’obres que acon­se­guei­xen una agra­da­ble comunió entre lite­ra­tura i divul­gació.

La dig­ni­tat de l’arbre, o “com trac­tar amb res­pecte arbres i bos­cos”, d’acord amb el que espe­ci­fica el subtítol, pro­posa un acos­ta­ment a les pecu­li­a­ri­tats d’aquests éssers vius que cons­ti­tu­ei­xen un món en si mateix per mitjà d’un autor que no és pas biòleg, sinó un escrip­tor i pro­fes­sor de ioga, amb ante­ce­dents sos­tin­guts en jar­di­ne­ria i pai­sat­gisme, que ha après a esti­mar la len­ti­tud amb què es for­men aques­tes cons­truc­ci­ons for­mi­da­bles. Amb il·lus­tra­ci­ons de M. Casalí, excepte el dibuix de la coberta, que és de Montse Mayol, l’artista de la casa, Pere Martínez orga­nitza metòdica­ment el mate­rial, amb capítols específics dedi­cats a les podes, els fongs, els incen­dis fores­tals, els pes­ti­ci­des o els tras­plan­ta­ments, però per damunt de tot pro­posa un trac­tat d’amor al bosc, sense sen­si­ble­ries, amb molt de sen­tit comú i una agra­da­ble pro­xi­mi­tat en el to; per exem­ple, quan fa decla­ra­ci­ons com ara aquesta: “N’hi ha prou de tenir un mínim conei­xe­ment biològic d’un sis­tema arbori per enten­dre que treure les fulles a un indi­vidu és dei­xar-lo a la ban­car­rota.”

Tris­tan Goo­ley per­tany a una altra esfera: autor d’èxit, aven­tu­rer i comu­ni­ca­dor nat, a Com lle­gir l’aigua pro­posa un viatge pels rius, mars i llacs que ha des­co­bert en els seus nom­bro­sos viat­ges per tal que el lec­tor pren­gui consciència de la importància (i la bellesa) d’aquest ele­ment indis­pen­sa­ble per a la vida. El lli­bre, traduït per Josep Pel­fort, conté il·lus­tra­ci­ons de David Gra­nato i una por­tada con­ce­buda també per Montse Mayol que ha fet excla­mar Goo­ley, a la seva pàgina web , que l’edició cata­lana és la més maca de les que s’han fet fins ara d’aquesta obra, que exhi­beix amb orgull en una foto­gra­fia que apro­fita per feli­ci­tar tot l’equip de Sidillà. A mig camí del relat d’aven­tu­res i l’assaig filosòfic, és bonic també per dins. L’autor hi enco­mana passió des de la intro­ducció, quan es remet a l’antropòleg Loren Eise­ley per subs­criure que “si hi ha res màgic en aquest pla­neta, s’ha de tro­bar en l’aigua”. Goo­ley l’ha obser­vada des de totes les pers­pec­ti­ves ima­gi­na­bles, com a neda­dor, nave­gant, pes­ca­dor i poeta, per desen­tra­nyar quin color té, quina fressa fa, com es for­men les ona­des, com nei­xen les illes, quina vege­tació hi creix, i què són el raig verd, la bar­rera del Tàmesi o els focs follets.