‘Amor adolescente’

El pri­mer llarg­me­tratge de pro­ducció giro­nina es va començar a rodar el mes de setem­bre del 1965, però no va acon­se­guir els per­mi­sos per a l’estrena fins al 1969.

“Va ser la Pan­dora dels sei­xanta –escri­via Eva Vázquez a les pla­nes del diari El Punt, mig segle després del rodatge–, sense estre­lles ni gla­mur, però amb una eufòria a prova de tota classe d’entre­bancs. Hi tenia molt a veure la joven­tut de l’equip, encapçalat per Jordi Lladó (Girona, 1945), que aca­bava de fer vint anys i tenia ja una vocació de ferro, però també la cele­bri­tat del seu padrí, l’escrip­tor José María Giro­ne­lla, autor de l’argu­ment en què es basava la pel·lícula i que, el 1957, havia vist frus­trat l’intent de l’edi­tor José Manuel Lara de por­tar al cinema Los cipre­ses creen en Dios, que havia de diri­gir Rafael Gil (ja havia rodat a Girona El canto del gallo) amb Mont­go­mery Clift com a pro­ta­go­nista.”

Amor ado­les­cente era una manera de treure’s l’espina d’aquell fracàs: una història d’amor, més aviat cast, entre un semi­na­rista i una estu­di­ant, o una versió púber del dilema entre enclaus­tra­ment i vida, entre anti­gor i moder­ni­tat, vaga­ment ins­pi­rat en els dub­tes del mateix Giro­ne­lla durant el seu pas pel semi­nari.

Va ser l’escrip­tor, de fet, qui, a finals del 1964, es va ofe­rir a col·labo­rar amb Jordi Lladó després de reconèixer-se en l’uni­vers exis­ten­ci­a­lista i melancòlic que reflec­tien els seus pri­mers pro­jec­tes: l’expe­ri­ment De quinze a setze anys, rodat en 8 mm quan l’autor tot just tenia aque­lla edat, i sobre­tot els curts La mare (1963), amb una melan­gia accen­tu­ada pel piano de Josep M. Sabench, i El pobret (1964), que va rebre el pri­mer premi del Fes­ti­val del Rot­llo orga­nit­zat per l’AFIC de Bla­nes. Eren dos films bas­tant deso­la­dors –un nen orfe i un nen menys­preat–, però sota aquell des­en­can­ta­ment de tints romàntics emer­gia una Girona poe­tit­zada i alhora tre­men­da­ment veraç. Molts anys després, ja reti­rat del cinema i decan­tat pro­fes­si­o­nal­ment cap a la tele­visió, Lladó con­fes­sa­ria que “la soli­desa d’aque­lla Girona trista i pètria de la post­guerra havia influït” en tota la seva tra­jectòria poste­rior “amb la idea que cada pla, cada foto­gra­fia, havia de reves­tir gra­ve­tat”.

El film es va començar a rodar el setem­bre del 1965 als matei­xos esce­na­ris de la Girona vella que, cin­quanta anys després, estan ser­vint per donar un marc de soli­desa a una fas­tu­osa fan­ta­sia amb Joc de trons. A mit­jan anys sei­xanta, i en mans d’una colla de cine­as­tes afi­ci­o­nats, les con­di­ci­ons de rodatge, per des­comp­tat, van ser unes altres. Només podien fil­mar els caps de set­mana i amb uns equips ben pre­ca­ris que van allar­gar els tre­balls més d’un any. Sovint, quan ho tenien tot a punt, des­co­brien exas­pe­rats que algun extra o fins i tot l’actor prin­ci­pal havia anat a fer un tomb per matar l’espera.

En rea­li­tat, va ser un pro­jecte quasi fami­liar. Jordi Lladó va tre­ba­llar el guió amb Pius Puja­des i va con­fiar de nou en Jessy Por­tas, el nen d’El pobret, per al paper del semi­na­rista, que acom­pa­nya­ria Kelly Lla­ve­ria fent d’estu­di­ant moderna.

Jessy Por­tas, nebot de Giro­ne­lla, era fill del pin­tor Jesús Por­tas, ales­ho­res direc­tor de l’escor­xa­dor, on es roda­ria una de les seqüències més impac­tants de la pel·lícula gràcies a aquests opor­tuns paren­tius. Jordi Sarasa, que també havia inter­vin­gut a El pobret, es va tor­nar a fer càrrec de la càmera, i com a aju­dant de direcció Lladó va reclu­tar un amic d’infància, el sal­tenc Jaume Pera­caula, l’únic de tots ells que aca­ba­ria fent una veri­ta­ble car­rera en el cinema. Entre el quasi cen­te­nar d’extres que hi van par­ti­ci­par, hi havia altres vells cone­guts, des de l’ubic Car­les Vivó –que faria, al cap de poc, un paper estre­mi­dor en el film segu­ra­ment més rodó de Lladó, Un labe­rint (1971)– fins al pin­tor Isi­dre Vicens, a més de l’actor Fran­cesc Quico Via­der, que aviat faria el salt al cinema pro­fes­si­o­nal amb Jacinto Esteva (Después del dilu­vio).

Es va estre­nar en el Fes­ti­val del Nou Cinema Espa­nyol de Molins de Rei, el maig del 1968, i la crítica va ser unànime­ment ben­vo­lent amb els defec­tes de la pel·lícula, com­pen­sats per l’ins­tint estètic i el potent ima­gi­nari que pro­jec­tava sobre la ciu­tat. A Girona, però, no es va poder veure fins al 27 de novem­bre del 1969, al cinema Ori­ente, que es va omplir dues set­ma­nes segui­des.

És la història de dos ado­les­cents, l’Ignasi, un noi que estu­dia al semi­nari, i la Neus, una noia que va a l’ins­ti­tut. Les seves vides com­ple­ta­ment dife­rents ser­vei­xen per con­tra­po­sar la soci­e­tat giro­nina con­ser­va­dora i tra­di­ci­o­nal lli­gada a l’Església catòlica i la moder­ni­tat, repre­sen­tada en la Neus i els seus com­panys d’ins­ti­tut. Innocència argu­men­tal i pre­ca­ri­e­tat de mit­jans. Josep M. Forn, que poc temps abans havia diri­git a la ciu­tat de Girona el film Los cul­pa­bles, es va impli­car en la pro­ducció a través de la pro­duc­tora Teide. L’entu­si­asme de tots ple­gats, però, va xocar de front amb alguns incon­ve­ni­ents tècnics, com ara el procés de con­versió de la pel·lícula dels 16 als 35 mm per obrir-li les por­tes de les sales comer­ci­als. Va aca­bar sent tan costós i lent que la fac­tura del labo­ra­tori no només es va fon­dre bona part del pres­su­post, sinó que va exi­gir un pape­ram des­co­mu­nal que va endar­re­rir tres anys l’estrena.

“Pot ser que d’aquí a deu anys faci pel·lícules millors, però no seran més impor­tants, perquè difícil­ment tin­dran l’estima i la sin­ce­ri­tat que tots hem posat en aquesta”, va afir­mar Jordi Lladó el 1967, poc abans de l’estrena en el fes­ti­val de Molins de Rei.