Doble reconstrucció

La Jane, la pro­ta­go­nista de Zona zero, escrita per Núria Bus­quet Molist i publi­cada per Labreu, es pen­sava que la vida era aque­lla nor­ma­li­tat benes­tant, fins que el marit l’aban­dona. Es tras­llada a Man­hat­tan i tre­ba­lla en una empresa d’una de les Tor­res Bes­so­nes. És una espec­ta­dora pri­vi­le­gi­ada de l’atemp­tat del 2001 –se salva per un pèl–, però sobre­tot con­ver­teix els lec­tors en espec­ta­dors pri­vi­le­gi­ats de les seves refle­xi­ons vitals que bus­quen la recons­trucció emo­ci­o­nal.

Nas­cuda a Car­de­deu el 1974, Bus­quet es dedica a la tra­ducció, de poe­sia i tea­tre, entre d’altres gèneres, i també escriu poe­sia i nar­ra­tiva. Després de Partícules (2107), ara pre­senta Zona zero, amb què ha estat tri­ada per al premi d’Òmnium a millor novel·la de l’any. “Els pre­mis fan venir mol­tes ganes de seguir fent el que fas; el reco­nei­xe­ment sem­pre és una cosa bonica i et fa la vida més bri­llant”, comenta.

Quina va ser pri­mer, la recons­trucció de la pro­ta­go­nista o la poste­rior de l’atemp­tat? “Per mi, sem­pre és pri­mer la imatge. A par­tir de la imatge, em vaig qüesti­o­nar què és el que la imatge em volia fer expli­car. La imatge real de l’home que cau em va por­tar a voler expli­car la història d’algú que està en plena cai­guda”, explica.

El lli­bre té una estruc­tura ela­bo­rada, divi­dida en dues parts, amb capítols sub­di­vi­dits, i inclou fins a nou ins­tantànies, des­cri­tes i recre­a­des. “A par­tir de la imatge de l’home que cau, me’n van venir altres que jo recor­dava, i algu­nes que vaig tro­bar per casu­a­li­tat. Les vaig triar segons la capa­ci­tat que em dona­ven d’escriure sobre el que volia escriure. El detall sem­pre és la per­sona, per tant, l’interès de la imatge deri­vava de l’interès que sen­tia per una per­sona con­creta que hi sor­tia.”

Tot i que des­criu flai­xos de la vida a Nova York, Bus­que admet que no hi era, l’11 de setem­bre del 2001, i que no hi ha vis­cut. “Hi he estat diver­ses vega­des, és una ciu­tat que m’agrada molt, però soc poc de ciu­tats; vaig créixer en un poble i quan viatjo busco bos­cos i camp. Ara bé, les trobo útils, et garan­tei­xen l’ano­ni­mat, que és essen­cial, en moments de cai­guda vital.”

El que sí que ha vis­cut és una sepa­ració. “A certa edat és fins i tot nor­mal, almenys per a la meva gene­ració. La novel·la té moments que cos­ta­rien de des­criure si no m’hi hagués tro­bat.”

Res és radi­cal­ment tren­ca­dor, a l’obra, però tant l’estruc­tura com el to nar­ra­tiu fugen de les novel·les més tòpiques i poden esti­mu­lar el lec­tor. “L’acció m’interessa molt poc i, pel que fa al to, no me’n pre­o­cupo gaire, sim­ple­ment, a còpia de tre­ball, el vaig tro­bant. En canvi, l’estruc­tura m’amoïna molt i és la cosa a la qual dedico més temps. Dedico moltíssi­mes més hores a la rees­crip­tura que a l’escrip­tura, pròpia­ment, i quan ho faig, el tre­ball em sem­bla més arte­sa­nal i més com jo vull que sigui. M’agra­den les novel·les frag­mentàries, orde­na­des o desor­de­na­des, és igual, si hi veig una inten­ci­o­na­li­tat clara per la forma. Allà veus que l’autor ha gau­dit tre­ba­llant. Que no escri­vint: tre­ba­llant.”

Hi ha temes que es van repe­tint dins la trama, un dels que més és el con­cepte de límit. “M’inqui­eta molt. La limi­tació em remet al temps, el pas del temps i la manera com aquest temps passa. El prin­cipi i el final i l’entre­mig, ple també de límits tem­po­rals. El fet de poder o no poder con­tro­lar la vida, posant límits, o tra­ient-ne, és una de les pre­o­cu­pa­ci­ons huma­nes més uni­ver­sals, em fa l’efecte.”

I quin és, el seu límit? “Així com la poe­sia em pro­voca una angoixa molt gran i em fa qüesti­o­nar mol­tes coses (per això l’haig d’anar fent amb comp­ta­go­tes perquè si no m’enve­rino), la novel·la em dona la tran­quil·litat de gau­dir del camí que vaig cre­ant, és un diàleg amb mi mateixa i amb la meva huma­ni­tat i no tant una psi­coanàlisi. No em cura res, només m’acom­pa­nya, m’ordena. És més expan­siva que intru­siva, diguem”, con­clou.