Encara hi ha combat

Isa­bel-Clara Simó no ha pogut gua­nyar la bata­lla cruel i tram­posa que des de fa dos anys escas­sos man­te­nia con­tra l’ELA, l’escle­rosi late­ral ami­otròfica, i ahir va morir a casa seva als 76 anys i amb les facul­tats men­tals tan afi­na­des i lúcides com sem­pre les va tenir.

Escrip­tora de novel·la, poe­sia, nar­ra­tiva, assaig, tea­tre i arti­cles –en aquest diari, des del 1999–, va ser també política, con­fe­ren­ci­ant, guio­nista, ter­tu­li­ana a la ràdio i la tele­visió i, sem­pre, una per­sona amb les idees clares, una dona d’esquer­res com­ba­tiva, de les que no es mos­se­guen la llen­gua. Una llen­gua, la cata­lana, que va defen­sar, entre molts altres temes rela­ci­o­nats amb les lli­ber­tats indi­vi­du­als, com a per­so­nes, i les col·lec­ti­ves, com a poble.

Nai­xem sabent que hi haurà un com­bat final que no podrem gua­nyar i a ella ja li ha arri­bat el seu, però abans en va gua­nyar molts. I segur que, a la seva manera, encara hi haurà un com­bat, una causa, que comp­tarà amb la seva força de cor i d’intel·lecte.

Serà enter­rada a Alcoi, però el fune­ral tindrà lloc dijous, 16 de gener, a les 12 del mig­dia al tana­tori de les Corts de Bar­ce­lona.

Isa­bel-Clara Simó Mon­llor (Alcoi, 1943) va estu­diar a l’acadèmia que diri­gia el seu pare. Ell li va donar una cul­tura fran­cesa i li va ense­nyar el sen­tit de ter­mes com ara tolerància. La seva mare “era una dona tem­pe­ra­men­tal, amb molt de nervi”, i, com va poder com­pro­var qui la va conèixer, ella va sor­tir “de la bar­reja de tots dos”, va comen­tar en una entre­vista a El Temps, el 1994.

Es va lli­cen­ciar en filo­so­fia a la Uni­ver­si­tat de València. Més tard, en filo­lo­gia romànica. Allà, sota el mes­tratge de Joan Fus­ter, va fer els pri­mers tas­tos naci­o­na­lis­tes. Va exer­cir de pro­fes­sora a Bunyol i a Figue­res.

El 1968 es va casar amb el peri­o­dista Xavier Dalfó (que va morir l’abril del 2016). Encara sent pro­fes­sora a Figue­res, va tenir els dos pri­mers fills, Cris­tina i Xavier, i el 1973, ja vivint a Bar­ce­lona, va néixer la ter­cera, Diana.

Dalfó va ser fun­da­dor de la revista Canigó, ales­ho­res de publi­cació men­sual, que tenia pro­hi­bit publi­car cap arti­cle en català, però ella –plan­tant cara, com de cos­tum– va acon­se­guir publi­car-n’hi un en el seu “català tron­to­llant” d’ales­ho­res. Poc temps després, la revista ja era gai­rebé ínte­gra­ment en català, no sense expe­di­ents, escor­colls domi­ci­li­a­ris, deten­ci­ons i judi­cis. Del 1972 al 1983, ella va ser la direc­tora de la revista, ja en for­mat set­ma­nari, i va donar l’opor­tu­ni­tat de publi­car-hi a tot de nous autors. Fins que van deci­dir tan­car Canigó, perquè, amb l’arri­bada de la democràcia, que­da­ven al marge de sub­ven­ci­ons.

Simó va ser mem­bre de l’Asso­ci­ació d’Escrip­tors en Llen­gua Cata­lana, enti­tat de la qual va ser vice­pre­si­denta al Prin­ci­pat del 1985 al 1988. El 1996 va ser nome­nada dele­gada del Lli­bre del Depar­ta­ment de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat, en l’etapa en què aquest orga­nisme va pas­sar a for­mar part de la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes (ILC), càrrec que va exer­cir fins al 1998. El 2016 va ser nome­nada degana de la ILC, càrrec pel qual va ocu­par la pre­sidència de la junta de govern, òrgan supe­rior de la ILC, i la vice­pre­sidència del con­sell asses­sor.

Sent acti­vista, pro­fes­sora, peri­o­dista, esposa i mare, encara va treure temps per debu­tar com a nar­ra­dora, el 1979, amb És quan miro que hi veig clar, amb què havia gua­nyat el premi Víctor Català. Amb aquest lli­bre, amb un títol que juga amb el vers de Foix “és quan dormo que hi veig clar”, Isa­bel-Clara Simó ja va mos­trar la cura pel llen­guatge, la natu­ra­li­tat en els diàlegs, la força de la seva nar­ra­tiva amb una mirada atenta i uns qüesti­o­na­ments ètics, polítics i soci­als de tota mena de temes, com faria al llarg de la seva dila­tada car­rera, que es va cloure amb la novel·la La sar­ba­tana, publi­cada a la col·lecció Crims.​cat el setem­bre pas­sat. Bro­mera ha anun­ciat que molt aviat publi­carà pòstu­ma­ment una última novel·la de Simó, El teu gust.

Entre el pri­mer i el dar­rer títol, una tren­tena de novel·les, una quin­zena de reculls de nar­ra­ci­ons, tres obres de tea­tre, dos lli­bres de poe­mes, tres obres dra­ma­tit­za­des, un estudi lite­rari, un lli­bre de divul­gació i un recull de tex­tos auto­bi­ogràfics, Els racons de la memòria (2009). La seva obra va ser traduïda a una desena de llengües.

Va publi­car cen­te­nars d’arti­cles, durant anys diària­ment –tasca gens sen­zi­lla, man­te­nint un nivell alt i regu­lar–, sota el títol De fil de vint. El 2003 va reco­llir els millors arti­cles a En legítima defensa. També va ser col·labora habi­tu­al­ment a Serra d’Or, El Temps i El País, sem­pre amb arti­cles com­ba­tius, natu­ral­ment, molt lle­gi­dors, amb crítica i un cert sen­tit de l’humor.

Un dels temes lite­ra­ris que va trac­tar va ser la violència, con­tra les dones i en gene­ral; per això va escriure alguns títols de novel·la negra. A Històries per­ver­ses (1992) i a Per­fils cru­els (1995), va tocar aquest tema. El 1997 va publi­car Dones, duta al cinema el 2000 per Judith Colell. Les rela­ci­ons entre homes i dones també van ser un tema sovin­te­jat per Simó, amb títols com ara Esti­mats homes (una cari­ca­tura) (2002) i el recull Homes (2010). Va retra­tar la cara oculta de la infan­tesa a Ange­lets (2004). Les rela­ci­ons huma­nes, la clàssica comèdia dan­tesca, són un dels seus interes­sos favo­rits per cen­trar-hi el focus analític, gra­tant fins a fer-ne sor­tir l’essència, la negror que no dis­si­mu­lava en els tex­tos, ben al con­trari.

La seva pri­mera novel·la va ser Júlia (1983), i la segui­rien T’estimo, Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990); La veïna (1990), en què pre­senta un anti­he­roi que es veu obli­gat a inves­ti­gar un assas­si­nat pel qual és incul­pat; La Nati (1991); La sal­vatge (1993); El Mossèn (1994), bio­gra­fia novel·lada de Jacint Ver­da­guer; La inno­cent (1995); El pro­fes­sor de música (1998); El gust amarg de la cer­vesa (1999); T’ima­gi­nes la vida sense ell? (2000), en què mos­tra un crim per­fecte com a ven­jança de trenta anys d’agres­si­ons; Hum... Rita! L’home que ensu­mava dones (2001); Amor meva (2010); Els invi­si­bles (2013), etcètera.

Va tenir molt bona rebuda en el món de la lite­ra­tura juve­nil, pot­ser gràcies als anys en què va con­viure amb ado­les­cents. Raquel (1992) ha tin­gut gai­rebé trenta ree­di­ci­ons, i també cal des­ta­car altres títols com ara Joel (1996), De nom, Emili (1998), Els ulls de l’assassí (2006), El meu germà Pol (2008), Llir entre cards (2014), Tzoè (2015)...

També va tenir una faceta com a guio­nista de ràdio i tele­visió, par­ti­ci­pant, per exem­ple, a El braçalet (1988), per a Cata­lu­nya Ràdio, i en la telesèrie La granja (1990), de TV3.

Com a assa­gista, cal des­ta­car títols com ara Sobre el naci­o­na­lisme (2000); Si em neces­si­tes, xiula (2005), en què home­natja Mont­ser­rat Roig; Adeu, Boa­de­lla (2008), i Car­tes d’inde­pendència a la vora d’una tassa de te (2011), escrit a mit­ges amb la ja també enyo­rada Patrícia Gabancho.

Diven­dres, 17 de gener, a les 19.30 h, es farà un acte d’home­natge dins del marc del fes­ti­val Tiana Negra, amb la par­ti­ci­pació de Mar­ga­rida Arit­zeta, Àlex Martín Escribà i Anna M. Villa­longa. Bon viatge.