Croquis de la fi del món

Em dic Con­rad Mal­fat i els demos­traré que vivim en un món sense fi. Bé, estric­ta­ment sense fi, no. Que tot té un prin­cipi i una fi però que són rela­tius. Pel que fa al món on vivim, el prin­cipi el posa­ria a Palamós, que és la vila d’on jo par­tiré per demos­trar-ho, i la fi encara me l’ha de mar­car el meu viatge. Prendrà el nom de l’últim indret que no hàgim posat als nos­tres mapes i que con­fini, jus­ta­ment, amb els límits de la nos­tra petita i mal plan­te­jada geo­gra­fia. Els demos­traré, per tant, que la terra on habi­tem és més aviat rodona o en forma de roca sense can­tells, això no ho sé. Però el cas és que crec fer­ma­ment que no és com una coca o com un full de paper, com creu el popu­latxo. És més aviat com un ou imper­fecte per on cami­nem els humans, i s’hi engan­xen els rius i els mars, i les mun­ta­nyes. I els núvols i el cel hi donen la volta sen­cera, pel dret i pel revés sense des­pren­dre-se’n per l’efecte d’un una màgia que ara no expli­caré perquè no és el meu camp d’estudi. Estic segur que, tard o d’hora, algú altre tro­barà raons de com es man­te­nen drets, els homes i dones de sota nos­tre. Que per estar cap per avall les senyo­res de sota, per exem­ple, no els cauen el pits a la cara, tal com es mofen de les meves cavil·laci­ons els il·lus­tres pala­mo­sins. Els matei­xos capsi­granys que expli­quen als seus fills que el mar s’acaba allà on els nos­tres ulls poden arri­bar. És tra­dició. Se situen a la platja amb els seus plançons i els expli­quen la història que l’horitzó és aque­lla línia que veuen enllà del far i que és on el món s’acaba, brus­ca­ment, en una gran cas­cada que es perd dins un forat negre que s’empassa embar­ca­ci­ons i pei­xos i tot el que per volun­tat o dei­xa­desa s’hi acosta. Cons­tant­ment hi cauen coses. Pet­xi­nes, res­tes del mar, ani­ma­lons i algues, i a cada objecte o cos engo­lit, la panxa insa­ci­a­ble del fons de la cas­cada torna una onada en el sen­tit de la costa. Com un rotet. Per això cada ona que trenca a peu de platja ens recorda que hi ha algú o alguna cosa que s’ha per­dut ros­tos avall del pro­fund no-res que tot s’ho empassa.

–Fill meu, no pas­sis mai de la línia de boies. Aprendràs que podem pes­car tot el que ens cal dins el mar pro­per fins a les For­mi­gues. Els pei­xos bons ho saben i gai­rebé mai van més enllà. Cau­rien. Els pei­xos rucs o de mal men­jar s’hi pre­ci­pi­ten: el mar ens deixa només el que ens convé i, a canvi, ens torna ona­des.

–I aquesta onada, de què és, pare? –Pre­gunta, el nen, encu­ri­o­sit.

–D’un os de sípia o d’un oriç –li res­pon son pare.

–I aquesta altra?

–D’un tauló a la deriva.

–I aquesta, pare? –N’asse­nyala una de fluixa i espu­mosa.

–D’un embriac que va afo­gar-se. No era bo ni per fer ona­des, ho veus?

I jo que els dic que això són romanços i sac­sejo el nen i el pare i tots els savis de la vila que no ente­nen que l’horitzó ha de ser per força una línia ima­ginària, un punt on ten­dir per con­ti­nuar nave­gant. Que no hi ha cas­cada, ni les ona­des són rots d’una panxa infi­nita.

Així que avui mateix m’embarco amb una tri­pu­lació de con­vençuts, mitja dot­zena de mari­ners, i un dibui­xant per començar aquesta aven­tura que demos­trarà com hem donat la volta a la patata, com diuen ells. I tor­na­rem a Palamós d’aquí a unes set­ma­nes o mesos o anys, tot depe­nent de com de gran sigui la cosa, car­re­gats de pro­ves per refer tots els mapes i obrir-nos, per fi, a la gran­desa d’un món que no s’està escar­xo­fat al sol dins la badia. Un món de sin­glan­ta­nes, és el que tenen! Es que­da­ran amb un pam de nas, quan em vegin tor­nar. I, com a mínim, em faran un monu­ment al pas­seig. Una estàtua de bronze que riurà molt gros i, sobre­tot, ben a prop de les seves cares.

***

Avui una onada, fluixa i espu­mosa, ha tor­nat un mis­satge dins una ampo­lla. És una plana amb bona lle­tra al prin­cipi que es va esbor­rant cap al final, quan s’aco­mi­ada dis­solta en el paper esto­vat. La signa l’altiu Con­rad Mal­fat i l’acom­pa­nya una il·lus­tració del seu cosí Ramon Mal­fat, un dels set tri­pu­lants a mig bullir que va convèncer. El dibuix és el seu barco, La Nereta, mig tra­bo­cada a la gran cas­cada de l’horitzó. Es pot veure el seu nos­tramo arra­pat al cap­da­munt del pal major com una palle­rida i tota la resta de tri­pu­lació a la popa, volent fer con­trapès a l’ine­vi­ta­ble. Con­rad Mal­fat és a la proa amb els braços este­sos, cla­mant al cel algun tipus d’expli­cació. Qui ho sap, pot­ser en el negre fons de tot l’ha ben tro­bada.