Ara és sempre

Quan arribo al mas, els gos­sos m’envol­ten, reme­nen la cua i em lle­pen les mans. Aler­tat pels lla­drucs, en Boris baixa a l’era. Hem que­dat que l’aju­da­ria a podar els ceps de la vinya.

En Boris té tot l’aire d’un page­sot de les este­pes rus­ses: alt i gros, rudes manas­ses, gal­tes ver­me­lles, ulls plens de múrria i ale­gre bon­ho­mia. De jove, les ore­lles, més gros­ses del compte, li sobre­sor­tien d’entre els cabells. Ara és força calb, i porta ulle­res.

En abraçar-lo, li noto amb la mà, a l’esquena, la pro­tu­berància metàl·lica amb què un cirurgià va res­tau­rar-li una vèrte­bra trin­xada per una bala de palla de 250 qui­los. A un altre pot­ser li hau­ria tren­cat l’espi­nada, però el gran Boris va resis­tir l’impacte. Ara en fa conya.

–Soc un ferit de bala!

Aga­fem dues poda­do­res i cami­nem cap a la vinya, a un tirat de pedra del mas. És una petita vinya d’auto­con­sum, amb qua­tre file­res de ceps, amb les tòries dre­tes, ara sense raïms ni pàmpols.

En Boris va fer de pagès molts anys, fins que va aban­do­nar les ter­res i el bes­tiar per entrar de cap de magat­zem en una de les indústries més impor­tants de la comarca.

–Vaig aban­do­nar les vaques pels toros –sol dir.

Un cop recon­ver­tit en cap de magat­zem, va tro­bar temps (i un foti­mer de vots) per ser ele­git bat­lle del seu poble.

Ja a la vinya, m’ense­nya com podar els ceps. Amb la poda­dora llarga, jo tallaré les tòries a un pam per damunt dels nusos, i ell, tot dar­rere, amb la poda­dora petita, anirà fent la part més fina de la poda.

–Som-hi!

Tot podant, par­lem del Procés. Diva­guem sobre com ens sem­bla que aca­barà, tot ple­gat. Com tants altres bat­lles de Cata­lu­nya, en Boris està empa­pe­rat per la fis­ca­lia pel crim d’haver col·labo­rat en la con­sulta del 9-N. Veu­rem com evo­lu­ci­ona la cosa. Si el pre­si­dent Puig­de­mont con­voca un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, el meu amic pensa fer mans i mànigues per posar-hi el seu gra de sorra des de l’ajun­ta­ment. Només fal­ta­ria! Li dic que, si mai l’empre­so­nen, ja li por­taré algun entrepà al pre­sidi. I a més li faré la verema, si cal. Fins i tot me li puc beure el vi. Ep, si és que no m’han engar­jo­lat a mi, també.

–Tot podria pas­sar –diu–, en aquesta Espa­nya tan democràtica.

De tant en tant em quedo amb la boca i la poda­dora bada­des, con­tem­plant els cims nevats de la llu­nya­nia. Dar­rere els geps fos­cos del Mont, el pic de les Brui­xes i el Coma­ne­gra, s’aixeca un impo­nent ven­tall de cres­tes blan­ques: el Canigó, el Cos­ta­bona, els dos Grans de Fajol, el Bas­ti­ments i el Puig­mal.

No soc gaire xer­raire, jo. En Boris, en canvi, és un con­ver­sa­dor de raça. Sem­pre en té alguna per dir. Refle­xi­ons, anècdo­tes, records, pro­jec­tes... Com a nar­ra­dor d’acu­dits no té rival.

Es gira un vent fred. Serà tra­mun­tana? En Boris m’asse­nyala, enllà dels camps, un marge davant d’un bosc.

–L’hivern, abans, era el temps més esca­ient per cre­mar els mar­ges. Quan bufava un alè de tra­mun­tana, el pare i jo enceníem les bar­dis­ses d’aquell marge, veus? Com que el vent bufava cap aquí, no hi havia perill de calar foc al bosc. Jo duia un sac de palla i la forca, i el pare, l’estas­sa­bar­ders i un sarró amb una mica de sal i oli, i un parell de lles­ques de pa.

–I un bon tall de llon­ga­nissa?

–De men­jar, res més. Per beure, això sí, una quar­te­rola de vi petit. El pare estas­sava les bar­dis­ses, que jo anava api­lant amb la forca. En aca­bat, posàvem palla seca a sota el bar­dis­sam i enceníem un misto. Amb la manxa de la tra­mun­tana, les bar­dis­ses cre­ma­ven i espe­te­ga­ven de valent, men­tre el pare les anava aixa­fant perquè la flama calés per­tot. Lla­vors, jo em ficava al bosc, arran­cava alguns bran­qui­llons de bruc i, amb la nava­lleta, els afi­lava per fer-ne pun­xons.

En Boris deixa de podar i es redreça. Em mira amb els seus ulls sor­ne­guers, de color incert.

–Al cap d’una estona, sota les bar­dis­ses cre­ma­des se sen­tia xiuuuu-xiuuuu. Saps què era?

Aixeco les celles. No.

–Els car­gols que es ros­tien sota les pedres.

–Redeu!

–Quan tot es refre­dava una mica, el pare es ficava entre el fum i la cen­dra, i amb movi­ments ràpids de la mà regi­rava les pedres roents i reco­llia els car­gols, que posava al sac. Després els abo­cava sobre una llosa i ens els cruspíem amb pa, tot pun­xant-los amb els pun­xons de bruc. Salats i ama­nits amb qua­tre gotes d’oli, eren (o m’ho sem­bla­ven) els millors car­gols del món. Pensa que havien deju­nat un parell de mesos als seus ama­ga­talls...

Podem les tòries durant una estona més. No puc treure’m del cap els pobres car­gols xiu­lai­res.

Quan torno a aixe­car la vista, el sol ja s’acosta a la carena del Gines­tar. Ara el vent és més fred.

–Ple­guem? –diu en Boris.

Encara fal­ten alguns ceps, però ja ho rema­ta­rem demà.

Tor­nem al mas, xino-xano, amb els gos­sos jugant i empai­tant-se al vol­tant nos­tre. Sota la claror lívida de la posta, la neu dels cims es tor­nas­sola en rosa.

En Boris em fa entrar al celler i m’emplena una ampo­lla amb vi novell. De l’última verema, n’han sor­tit dos-cents litres. No tants com espe­rava: va fer un estiu massa sec. Tasto el vi, xar­ru­pant direc­ta­ment de l’ampo­lla. És aspre i fort.

–El meu vi –exclama en Boris– fa sor­tir pèls al pit!

Tor­nem a l’era, i pujo al cotxe. Adeu, noi! Ja fos­queja. En un racó de cel, dos núvols s’esca­li­ven sobre les últi­mes bra­ses del ves­pre.

(Del lli­bre Ara és sem­pre, encara inèdit, die­tari sense dates de l’any 3 abans de la plaga)