L’hora de Mey Rahola

Quan l’any 2016 el MNAC va pre­sen­tar l’expo­sició de la fotògrafa ale­ma­nya Mari­anne Bres­la­uer, la comissària, Mer­ce­des Val­di­vi­eso, va lamen­tar que entre les grans reno­va­do­res del llen­guatge fotogràfic d’entre­guer­res no s’hi pogués comp­tar cap autora penin­su­lar, excepte la mis­te­ri­osa Remei Rahola, de la qual no es tenia clar ni tan sols el nom. A vega­des era Maria, amb una erra majúscula al cos­tat que tant es podia trans­criure cor­rec­ta­ment per Remei com per un erroni Rosa; més sovint encara, aquesta erra solitària repre­sen­tava l’hono­ra­ble saga paterna dels Rahola, omesa per dei­xar pas al no menys il·lus­tre cognom Xirau de casada; en altres oca­si­ons, havia fet cons­tar el nom com­post del blasó matern, un “de Falgàs” que algun cop també s’ha trans­crit dis­tre­ta­ment com “Far­gas”. Recom­po­nent tots aquests frag­ments, es podria infe­rir que en la vida civil era Maria del Remei Rahola de Falgàs i de Xirau, però quan fir­mava les fotos només es feia dir “Mey”. La i grega era el seu caprici cos­mo­po­lita, deci­dit i esvelt, com el que apa­reix al peu del retrat que va fer de Manuel Azaña, ullerós, ama­grit i amb els pocs cabells esbor­ri­fats, quan hi va coin­ci­dir breu­ment pels camins de l’exili a França. Aquesta Mey, que els espe­rits de la impremta també trans­for­ma­rien en “May”, treia fa poc el nas en un dels fulls de con­tac­tes del seu amic i men­tor Antoni Campañà reproduïts al lli­bre La capsa ver­me­lla, una ombra movent-se per la coberta del veler fami­liar Alai durant una tra­ves­sia el 1935.

Podria ser Mey Rahola la fotògrafa desim­bolta, viat­gera i moderna que fal­tava a la Cata­lu­nya dels anys trenta, un equi­va­lent d’Aurora Ber­trana? És molt pro­ba­ble, o almenys així ho fa entre­veure el tre­ball de recerca i inven­tari que ha emprès el seu bes­net, el musicòleg Lluís Ber­tran Xirau, amb la his­to­ri­a­dora de la foto­gra­fia Roser Martínez, i que reco­llirà en part l’assa­gista Cris­tina Masanés a l’expo­sició Pin­tar, crear, viure. Dones artis­tes a l’Alt Empordà (1830-1939), que és pre­vist que s’inau­guri al Museu de l’Empordà de Figue­res el 27 de juny. Aquest laboriós pro­jecte treu a la llum una tren­tena de dones excep­ci­o­nals, entre elles la pia­nista i fotògrafa Pau­lina Buxó, autora de la pri­mera foto­gra­fia docu­men­tada de l’Estat espa­nyol, i l’obra de escul­tora i col·lec­ci­o­nista Mary Callery, la dis­se­nya­dora de moda Estre­lla Rivas o la cre­a­dora de la nina Gisela, Carme Cer­vera, a més de Mey Rahola de Falgàs (Lleó, 1897-Vau­cres­son, París, 1959), el cara­mel de la inves­ti­gació. “Sí, podria ser una Bres­la­uer cata­lana, una dona moderna que fumava, por­tava pan­ta­lons, par­ti­ci­pava en rega­tes de vela i feia unes foto­gra­fies molt valen­tes”, con­firma la cura­dora de la mos­tra, però tot això es va fon­dre, com tan­tes altres coses, amb la des­ban­dada de 1939. Ni el veler, en va que­dar, con­fis­cat pels fran­quis­tes.

De moment, la recerca als arxius fami­li­ars ha permès inven­ta­riar més de 650 pro­ves posi­ti­va­des i prop de 350 nega­tius, datats entre el 1932 i els anys 1950. Són imat­ges que reve­len que Mey Rahola “sabia mirar on tocava”, diu Cris­tina Masanés, és a dir, pel forat de la moder­ni­tat euro­pea, assi­mi­lant les tro­ba­lles de la cul­tura visual que devia haver cone­gut en les seves esta­des a Roma i Berna als anys vint, acom­pa­nyant Josep Xirau en les suc­ces­si­ves des­ti­na­ci­ons com a catedràtic de dret pro­ces­sal. També dar­rere d’ella, doncs, hi havia un home impor­tant, dipu­tat al Congrés en les pri­me­res elec­ci­ons repu­bli­ca­nes, impul­sor de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona i germà del filòsof Joa­quim Xirau. Hi havia també el coixí d’una bona família, o de tres, totes arre­la­des a l’Empordà, i a Cadaqués en par­ti­cu­lar, tot i la seva vida errant: la dels Rahola pio­ners del fer­ro­car­ril, des­ti­nats a Madrid, on la fotògrafa pas­sa­ria la infància i la joven­tut; la de la petita noblesa dels Fal­gars, i la repu­bli­cana i culta dels Xirau.

Essent la gran de set ger­mans, Mey Rahola podia haver sor­tit con­ser­va­dora com la mare, però va pre­fe­rir seguir el model del pare, engi­nyer de la Com­pa­nyia de Fer­ro­car­ri­les del Norte, germà del lle­gen­dari Silví i fotògraf afi­ci­o­nat que va ense­nyar-li els rudi­ments de l’art. Més enda­vant, en per­fec­ci­o­na­ria la tècnica a la rebo­tiga de la farmàcia del seu cunyat Joan Xirau, l’amic d’infància de Sal­va­dor Dalí. No va ser l’única de la família que es va sen­tit atreta per l’“art negre” o “art de la llum”, com en deien ales­ho­res; també les bes­so­nes Amparo i Pilar Rahola, mes­tres totes dues, el nom de les quals apa­reix alguna vegada al cos­tat del de la ger­mana gran en els nom­bro­sos con­cur­sos de foto­gra­fia ama­teur en els quals va par­ti­ci­par. Recor­dada com l’altra incon­for­mista de la família, Pilar Rahola de Falgàs, evo­cada amb emoció per la peda­goga Marta Mata, que l’havia tin­gut de mes­tra als set anys, for­ma­ria part del famós cre­uer uni­ver­si­tari de 1934 i mori­ria assas­si­nada l’agost de 1939.

Tota la car­rera artística de Mey Rahola es funda en l’acti­visme dels salons ama­teurs, en una època en què aquesta paraula, com remarca Lluís Ber­tran, “con­ser­vava un aura de pres­tigi”. A par­tir de 1934, sobre­tot, la seva visi­bi­li­tat és notòria en un entorn on la presència feme­nina era l’excepció. Va ser l’única dona pre­mi­ada, i en tres cate­go­ries, al gran con­curs “Cata­lu­nya 1934” con­vo­cat pel diari El Día Gráfico, així com al XII Con­curs de l’Agru­pació Fotogràfica de Cata­lu­nya, el 1936, quan l’amis­tat amb el fotògraf Antoni Campañà va aju­dar a aca­bar-li d’edu­car la mirada. Junts van empren­dre la pri­ma­vera d’aquell mateix any, a pocs dies de la guerra, una expe­dició fotogràfica per Espa­nya en què es per­fila el seu interès, més que pel pai­satge que tant atreia els seus col·legues de l’Agru­pació, per la presència humana, els detalls sin­gu­lars, la vida de car­rer i, per damunt de tot, el mar. Mol­tes foto­gra­fies són de con­tra­pi­cats escu­mo­sos aga­fats des de la coberta de l’Alai. “Mamà bus­cava núvols, pals, veles”, recorda la seva filla Maria Teresa. Just quan li arri­bava el reco­nei­xe­ment, la fugida a França. A Lió, sos­tin­dria la família tota sola, fent fotos de car­net per a un fotògraf comer­cial des que des­pun­tava el dia fins a la mati­nada. Reve­lava a la cuina. Aca­bada la II Guerra Mun­dial, es va esta­blir a Vau­cres­son, prop de París (el marit havia acon­se­guit feina a la Unesco), i tot i que a vega­des encara aga­fava la càmera, ara imbuïda de la ten­dresa de la foto­gra­fia huma­nista, pre­fe­ria tocar l’acordió amb un grup de balls popu­lars que acom­pa­nyava de gira. Va morir d’un ictus el 1959.