Paraula de clàssic
Laura Borràs presenta l’assaig ‘El poder transformador de la lectura’, en què reivindica el plaer de llegir i també el paper dels autors clàssics de tots els temps
Es va acordar que durant l’entrevista no hi hauria preguntes sobre l’actualitat política ni jurídica. El tema era la literatura, un espai intel·lectual, gairebé físic, en què Laura Borràs, la de les cames llargues i fortes, brilla gràcies al seu bagatge com a lectora i com a professora. Quan parles amb ella contagia l’entusiasme per la lectura. Té la voluntat innata d’escampar la paraula dels clàssics, podríem dir. I qui diu clàssics, diu poesia, assaig, novel·la... És una lectora omnívora, que paeix bé, assimila i memoritza i, amb tot, improvisa un discurs amb una endimoniada habilitat, espontaneïtat i simpatia.
L’excusa per conversar amb ella és el seu últim assaig, El poder transformador de la lectura (Ara Llibres), la suma lleugerament retocada de dos assajos seus: Per què llegir els clàssics, avui (2011) i Clàssics moderns (2013), tots dos també publicats per Ara Llibres.
Llegeix molta menys gent del que seria recomanable com a societat. Potser està sobrevalorada, la lectura? “Llegir té una aureola que es correspon amb un prestigi, del qual va gaudir en una determinada època, però em sembla bé que encara tingui un cert prestigi, el fet de llegir. És tan positiu el que s’obté a través de la lectura, en tots els terrenys, que em sembla bé que pugui estar sobrevalorat. El que no voldria és que aquesta mena de prestigi allunyés ningú”, explica.
Al llibre parla dels clàssics, antics com Èsquil i moderns com Joyce, Balzac i Ausiàs March, a més dels nostrats, com Margarit, Sampere i Marçal. Ho fa com una guia de museu, engrescant el lector, fent-lo agafar ganes de llegir aquell títol o aquell autor. Escriu amb la facilitat amb què parla, fins al punt que exalumnes que han llegit aquest assaig li han dit que ha estat com escoltar-la quan feia classes. El to és proper perquè no vol ser “una anàlisi exhaustiva, erudita ni acadèmica”.
Amb tot, no amaga que per entrar a certs clàssics cal una mica d’ajuda. “Hi ha llibres que demanen un pont per arribar-hi, una certa preparació. No tots els llibres són per a tothom, però tothom té el seu llibre”, assegura.
Es queixa de la hiperpublicació actual perquè “els llibres duren menys a la llibreria que un iogurt al súper, i el iogurt és caduc i un llibre, en principi, no”. I reivindica el cànon personal “dels llibres que et diuen qui has estat, els que parteixen de l’experiència subjectiva”.
Un dels seus assajos anteriors, Per què llegir els clàssics, avui, parteix d’una barreja entre homenatjar els temes que apassionaven el seu pare (història, música i art) i donar resposta al dolor per la seva mort. Laura Borràs veu efectiva la biblioteràpia? “I tant. Crec que s’hauria de receptar molt més; si els metges poguessin receptar poesia, segur que milloraria la higiene mental i la salut de molta gent. Hi ha estudis que demostren que la gent que consumeix cultura té una millor qualitat de vida i una vida més llarga.”
A El poder transformador de la lectura, abans d’entrar en diversos autors i obres, també parla de la crítica (un terreny cada cop més fangós i abandonat, a casa nostra) i del cànon, a més de dedicar un capítol a definir clàssic. “Etimològicament és la millor manera de definir un clàssic: un llibre de primera classe; textos que, per temps que passi, sempre suren en el riu de la vida”, sintetitza Borràs.
Els darrers anys té menys temps per llegir, així que ha de ser selectiva i llegeix assaig i molta poesia. La novel·la, la lectura d’evasió, la deixa per a les vacances d’estiu i, com era previsible, és de les lectores que no pot abandonar un llibre a mitges, encara que no li valgui prou la pena. “Per respecte a l’autor i per curiositat.”
És partidària de no parlar d’un llibre que no li ha agradat. “Quan parlem en públic del llibre que sigui ha de ser per fer agafar ganes de llegir, no per esbudellar l’autor”, conclou Laura Borràs.