“Al final, la d’en Guillem és una història de vida”

Va ser una idea de l’edi­tor Joan Car­les Girbés, que m’ho va pro­po­sar i que em va donar total lli­ber­tat de cre­ació i de calen­dari. És una història que conei­xia i de la qual està bé anar-ne par­lant cícli­ca­ment. Hi havia la novel·la La mort de Gui­llem, de Jaume Fus­ter, i ara hi ha la meva, i espero que d’aquí a uns anys n’hi hagi una altra que faci que el tema s’abordi de manera dife­rent, perquè n’hem de con­ti­nuar par­lant.

En seria un, de resum: els silen­cis, la mani­pu­lació de deter­mi­nats mit­jans de comu­ni­cació, la con­nivència del poder judi­cial espa­nyol i de la poli­cia. L’altra cara de tot això és la res­posta a aquesta ignomínia, la d’estrènyer els punys i no callar. La res­posta en posi­tiu que hi va haver per part de molta gent i molt diversa, sobre­tot jove i del País Valencià. Hem de valo­rar que una res­posta pos­si­ble davant l’agressió cons­tant que es vivia aquells anys a València hau­ria pogut ser tan­car-se a casa i dei­xar-se endur per la por.

La Carme Sal­va­dor, la mare d’en Gui­llem, recorda, quan explica l’asset­ja­ment ferotge que va rebre la família, amb pin­ta­des insul­tant-los, que de seguida que els en feien una, apa­rei­xia gent que l’esbor­rava. I cada vegada, diu, hi havia més gent que nete­java la paret. Espero que aquesta sigui una de les con­clu­si­ons de tot això, no tan sols la bru­tor, el “quin fàstic tot”, sinó la res­posta en posi­tiu, no dei­xar-se endur per aquest riu d’odi. Perquè la d’en Gui­llem Agulló és una història de vida i això, encara que sem­bli una con­tra­dicció, en rea­li­tat no ho és.

Va ser per Pas­qua, la pri­mera que en Gui­llem, un jove de divuit anys, impli­cat en el movi­ment anti­fei­xista i inde­pen­den­tista, pas­sava lluny de la família. Amb un grup d’amics van anar a Mon­ta­ne­jos, a l’Alt Millars, on hi havia zones d’acam­pada lliure. La típica tro­bada de jovent. En el viatge amb bus cap allà van coin­ci­dir amb un grup fei­xista i aquests el van reconèixer. El dis­sabte a la nit, set o vuit per­so­nes d’aquest grup el van començar a asset­jar davant un bar del poble. Se’l van endur del grup d’amics, el van anar col­pe­jant, als qui van inten­tar aju­dar-lo els van apar­tar de males mane­res i al final, men­tre uns l’aguan­ta­ven, un altre li va cla­var una nava­lla al cor. Gui­llem va morir al cap de poc allà mateix.

Sobta tant tot el que va pas­sar a par­tir d’aque­lla nit, que en el lli­bre vaig optar per fer el mínim de ficció pos­si­ble perquè no semblés que m’ho inven­tava. Després de l’assas­si­nat i que els agres­sors fugis­sin cor­rent can­tant el Cara al sol, cri­dant “Viva España” i alçant el braç fent la salu­tació fei­xista, els que van que­dar retin­guts van ser els amics d’en Gui­llem. A nanos joves, de setze, dis­set o divuit anys, que aca­ben de veure com han apu­nya­lat i matat el seu amic, la Guàrdia Civil els té tan­cats tota la nit. I això no és tot. L’endemà, els sot­me­ten a unes decla­ra­ci­ons llarguíssi­mes fins al mig­dia.

És ter­ri­ble. I men­tres­tant, als assas­sins no els van impor­tu­nar. Van pas­sar la nit a les seves ten­des. Es veu que en un moment donat s’hi va acos­tar una pare­lla de la Guàrdia Civil i els va pre­gun­tar si eren de Bur­jas­sot. Van dir que no i adiós muy bue­nas, De fet, als assas­sins no els van arri­bar a dete­nir mai. Eren allà, vull dir. Difícil no era, aga­far-los. Doncs no, se’n van anar, cadascú per la seva banda, i final­ment, pas­sats dos dies, es van lliu­rar a la poli­cia. Tots van negar-se a decla­rar si no era davant un jutge.

El fet que els nois que­des­sin retin­guts i els assas­sins lliu­res ja és molt sig­ni­fi­ca­tiu de tot el que va pas­sar després, sobre aquest asse­nya­lar, enfo­car cap a la víctima i els seus amics, en comp­tes de fer-ho cap als assas­sins. Hi ha un altre fet que em va col­pir molt i és el que em va expli­car el pare d’en Gui­llem. Va pas­sar quan van anar a iden­ti­fi­car el cos del fill. Un moment ter­ri­ble. Ales­ho­res, la Carme va entrar i el pare es va que­dar fora, no va tenir for­ces per ser-hi també. En aquell moment se li va acos­tar un guàrdia i li va comen­tar que tot ple­gat havia estat “una riña entre jóvenes”, sense cap con­no­tació política. I pen­ses quina men­ta­li­tat té aquest per­so­natge per, en un moment tan deli­cat, impor­tu­nar un home a qui aca­ben d’assas­si­nar el fill i insis­tir-li que no havia estat per motius polítics. És això, però també és sobre­tot la insistència, ja des del pri­mer moment, de negar que la mort d’en Gui­llem fos un assas­si­nat polític. Aquí sí que entra allò de “quin fàstic tot” de què parlàvem.

En el lli­bre he inten­tat limi­tar-me a expli­car els fets, com la cam­pa­nya que va ordir Las Pro­vin­cias d’inten­tar cri­mi­na­lit­zar la víctima, que és una de les coses més bru­tes que s’hagin pogut fer mai en un país, o la nega­tiva dels jut­ges a voler sen­tir en el judici les con­ne­xi­ons dels assas­sins amb les tra­mes fei­xis­tes. I ho he fet així, sobre­tot, perquè les con­clu­si­ons les tragués cadascú a l’hora de lle­gir. De tota manera, una de les qüesti­ons que aquest cas posa en evidència és el podri­me­ner que és l’estruc­tura de l’Estat espa­nyol. Aquest no fer net, no ja des de la dic­ta­dura, sinó de molt abans. La per­pe­tu­ació d’aquest corc cons­ti­tu­tiu que té l’Estat en la seva estruc­tura és el que explica que con­tinuïn pas­sant aques­tes coses. Perquè, més enllà dels gru­pus­cles espa­nyo­lis­tes que actu­a­ven lla­vors en el País Valencià, hi havia sobre­tot la per­mis­si­vi­tat de la poli­cia i les auto­ri­tats.

No hi són totes, natu­ral­ment. Eren el pa de cada dia en aque­lla època. Entrar al barri del Carme tren­cant-ho tot, entrar en un bar i col­pe­jar una per­sona i saber que no els pas­sa­ria res. Ata­car pro­fes­sors per “cata­la­nis­tes”, per “rojos”, perquè deien que era gai..., el que fos. I sabien que no els pas­sa­ria res. Aquesta és la qüestió. I en el cas d’en Gui­llem Agulló, tam­poc. Arriba el punt que maten una per­sona i no passa res. Aquesta és la denúncia.

Va pas­sar recent­ment durant la diada del 9 d’Octu­bre quan els de sem­pre, són pocs, una cin­quan­tena, que tot­hom coneix, van reben­tar la mani­fes­tació. Però la qüestió és que la poli­cia ho va per­me­tre. Si con­ti­nuen pas­sant coses d’aques­tes és perquè la poli­cia espa­nyola ho per­met. Qui la con­trola ho per­met i si diuen que no la poden con­tro­lar, doncs, també tenen un pro­blema.

Són un exem­ple de mol­tes coses. Hem de tenir en compte que són uns pares als quals aca­ben de matar un fill. A par­tir d’aquí, qual­se­vol cosa que hagues­sin fet hau­ria estat lícita des del punt de vista per­so­nal. Però no. S’hi impli­quen. I sovint callen, però els seus silen­cis eren molt més col­pi­dors que si hagues­sin fet un esga­rip. Però és que tam­poc man­te­nen el silenci tota l’estona, sinó que, des del prin­cipi, par­len amb una sere­ni­tat, una pro­fun­di­tat, una soli­desa i una huma­ni­tat que et fan dir: “Què més se’ls pot dema­nar, a aques­tes per­so­nes?”

Aquest és un altre aspecte d’aquesta història que a mi em fa posar la pell de gallina. La per­se­cució i l’asset­ja­ment durant tant de temps. Pin­ta­des, tele­fo­na­des, el pare va per­dre la feina. Què més els podeu fer? Dei­xeu-los en pau! Mal­grat aquesta per­se­cució i mal­grat el dolor, no han callat mai. I no només això, sinó que som­ri­uen, i és una cosa que et deixa sense alè. Ara els han donat la Creu de Sant Jordi i està molt bé que tin­guin aquest reco­nei­xe­ment ins­ti­tu­ci­o­nal perquè el popu­lar ja l’han tin­gut. Hi ha hagut molta gent que se’ls ha esti­mat i ells no han parat d’anar amunt i avall.

Les ins­ti­tu­ci­ons sem­pre van, per natu­ra­lesa, una mica al dar­rere de la gent. El reco­nei­xe­ment ins­ti­tu­ci­o­nal és posi­tiu, neces­sari i impres­cin­di­ble, i res­pon, pre­ci­sa­ment, al clam popu­lar, a la pressió posi­tiva, al reco­nei­xe­ment popu­lar que ha anat rebent la família durant tots aquests anys arreu dels Països Cata­lans. També vol dir que no sem­pre gua­nyen ells. És cert, fan mal, fan el mal més gran pos­si­ble, en aquest cas la mort d’un jove de divuit anys, però al final no han gua­nyat perquè no han acon­se­guit esbor­rar-ne la memòria, ni arros­se­gar-nos al con­junt cap a aquesta espi­ral d’odi i de des­trucció que són, perquè al cap­da­vall no tenen res per ofe­rir. Ara, en Gui­llem Agulló és un símbol per a la democràcia, per a la lli­ber­tat, per als drets humans i l’anti­fei­xisme, i ins­ti­tu­ci­ons que fa anys sem­blava impos­si­ble que ho fes­sin, també l’han reco­ne­gut, com és el cas de les Corts Valen­ci­a­nes, on s’ha ins­tituït un guardó a la lluita con­tra els delic­tes d’odi i de dis­cri­mi­nació que duu el seu nom.

Són les coses que per­du­ren. Val la pena saber que ho hem fet entre tots, gent que durant tot aquest temps ha estat picant pedra perquè això no s’oblidés. De vega­des les coses sem­bla que no ser­vei­xin per a res. I sí que ser­vei­xen.

Ha estat una magnífica coin­cidència en el temps i ens hem aca­bat tro­bant. Si no m’erro, s’estre­narà a l’octu­bre. És bo que des de dife­rents per­cep­ci­ons esti­guem expli­cant la història d’en Gui­llem, que no esbor­ren ni esbor­ra­ran mai.

Refe­rent a això hi ha una altra lliçó dels pares d’en Gui­llem. Lliçons de vida. En una de les pre­sen­ta­ci­ons li van pre­gun­tar a en Gui­llem si no tro­bava molt dur el que deia aquesta frase, si ell no seria capaç de per­do­nar els assas­sins del seu fill. Va tri­gar una mica i va res­pon­dre que pot­ser sí que els per­do­na­ria, perquè tots som per­so­nes, però el fet cons­ta­ta­ble, va dir, és que a ell ningú mai li ha dema­nat perdó. Ni els assas­sins ni, quan ho pen­ses, tam­poc Las Pro­vin­cias han estat mai capaços de dema­nar perdó per tot allò que van fer, per com van ter­gi­ver­sar, men­tir, retorçar la rea­li­tat, amb un ús infame del llen­guatge.

Qui sor­tia a El Cabi­nista ja sabia que l’havien asse­nya­lat. I això volia dir que por­ta­ves al damunt una diana a par­tir de la qual et podien col­pe­jar, ape­dre­gar, insul­tar o per­se­guir. Era com dibui­xar una estre­lla en un comerç com feien els nazis. Un sis­tema de ter­ror. El que és real­ment sor­pre­nent és que vivíem així. Coses que ara les veus escri­tes i pen­ses: “Com podia pas­sar tot allò?” Doncs pas­sava.

Des del Prin­ci­pat ens ho miràvem com dient: “Allà, al País Valencià, es bara­llen.” De fet, ens ho van pre­sen­tar com la “bata­lla de València”. Però, és clar, ni era de València, ni era una bata­lla, sinó una agressió. Ara bé, si caus en l’ima­gi­nari i ho veus com dos exèrcits xocant, pen­ses: “Millor no m’hi poso, ves a saber què passa.” Vist des de lluny, veus un gru­moll de gent que es bara­lla, però si t’hi acos­tes t’ado­nes que, en rea­li­tat, és un grup que agre­dei­xen una per­sona. Lla­vors ja no és una bata­lla, ni una bara­lla, sinó set o vuit per­so­nes que li cla­ven una nava­lla al cor a un jove de divuit anys. I ja som davant en Gui­llem Agulló mort a Mon­ta­ne­jos.