Un projecte de país

Tal com es recull en la memòria de la pro­posta, la incor­po­ració del Museu Car­men Thys­sen al Mones­tir suposa una excep­ci­o­nal opor­tu­ni­tat per la recu­pe­ració i posada en valor del monu­ment històric, el propi mones­tir. També es fa una trans­for­mació per mitjà d’una ampli­ació con­tem­porània que res­pecta i com­ple­menta l’edi­fici ori­gi­nal.El mones­ti­rEl mones­tir es va aixe­car ori­ginària­ment vora res­tes roma­nes, i ha tin­gut dife­rents inter­ven­ci­ons arqueològiques que abas­ten des del pre-romànic fins al segle XVIII i època actual. El mones­tir suposa, en essència, l’ori­gen fun­da­ci­o­nal de la ciu­tat, i el prin­ci­pal pro­ta­go­nista de la memòria amb la mateixa. El con­junt mani­festa el seu caràcter hete­ro­geni i ina­ca­bat, i la seva estreta relació històrica amb l’espai natu­ral dels 5000 metres qua­drats dels jar­dins del mones­tir, adqui­rits al 2016 per part de l’Ajun­ta­ment per inte­grar-los a l’espai. El punt d’arran­cada del pro­jecte és doble: d’una banda el fet que el claus­tre pre­vist ini­ci­al­ment mai no es va arri­bar a cons­truir per part dels mon­jos bene­dic­tins. De l’altra, el fet de l’adqui­sició dels jar­dins per a ús públic.​La pro­pos­taLa pro­posta de Nieto-Sobe­jano par­teix de la volun­tat de con­nec­tar els espais públics oberts de la plaça urbana amb els Jar­dins del Mones­tir, fomen­tant la relació entre arqui­tec­tura i pai­satge. La traça figu­rada de l’ine­xis­tent claus­tre es trans­forma simbòlica­ment en un jardí/hort ele­vat, sobre el qual es desen­vo­lupa el nou cor del museu: un espai poli­va­lent des del qual s’acce­deix als espais de l’edi­fici històric, així com a l’espai natu­ral exte­rior.Es con­cep una entrada dife­rent al museu. Es manté l’accés prin­ci­pal a través de la por­ta­lada ori­gi­nal, i els visi­tants tra­ves­sa­ran una sala vol­tada, que serà l’àmbit d’arri­bada, infor­mació, venda d’entra­des i guarda-roba amb taqui­lles. Una ober­tura al mur poste­rior per­metrà sor­tir a un espai obert deli­mi­tat per una gelo­sia cap al car­rer de l’Horta.​Es fa de manera anàloga a certs museus, en què l’espai exte­rior i inte­rior esta­blei­xen una con­tinuïtat –com el Peggy Gug­gen­heim de Venècia o el de la Fun­dació Maeght de Saint-Paul-de-Vence, a la Pro­vença fran­cesa–. El visi­tant, un cop ja pas­sat el con­trol, podrà cir­cu­lar lliu­ra­ment dins el recinte, entrar al museu a través del claus­tre-ampli­ació, o bé pujar als jar­dins.L’ampli­ació del Mones­tir evoca la història i la tipo­lo­gia arqui­tectònica de l’edi­fici i la seva relació de con­tinuïtat amb els jar­dins del Mones­tir, com a espai arti­cu­la­dor de tot el con­junt. La seva planta qua­drada de 27m reme­mora el claus­tre que mai va arri­bar rea­lit­zar-se del tot, men­tre que l’estruc­tura de la seva coberta lliure de pilars inter­me­dis, cons­ti­tu­eix el suport for­mal del nou espai poli­va­lent.L’espai fle­xi­ble resul­tant, de 5 metres d’alçada lliure, per­metrà diver­ses mane­res expo­si­ti­ves: pin­tura, escul­tura, per­for­man­ces i ins­tal.laci­ons artísti­ques, o bé podrà ser­vir com a espai per a esde­ve­ni­ments i pre­sen­ta­ci­ons. Lla botiga s’ubica al cos­tat de l’entrada, men­tre que les noves zones d’emma­gat­ze­matge i dipòsit se situen al vol­tant, en semi­so­ter­rani i comu­ni­ca­des direc­ta­ment amb la zona de càrrega i descàrrega. Els espais inte­ri­ors del mones­tir seran reha­bi­li­tats amb el màxim res­pecte a l’edi­fici ori­gi­nal i a les carac­terísti­ques de les dife­rents èpoques.El pro­jecte és l’expressió d’una arqui­tec­tura directa i clara que con­viu amb una llarga i hete­rogènia història del mones­tir. Una pro­posta atenta a l’escala del seu entorn i a les qua­li­tat ses­pa­ci­als en el seu inte­rior, cons­ci­ent del paper de l’arqui­tec­tura con­tem­porània en relació amb la ciu­tat, el pai­satge i la història.L’equip redac­torL’equip Nieto-Sobe­jano, amb seu a Madrid i Berlín, compta amb una dila­tada experiència i guar­dons inter­na­ci­o­nals. Fun­dat per Fuen­santa Nieto i Enri­que Sobe­jano, han par­ti­ci­pat en la Bien­nale di Vene­zia, al MOMA de Nova York, entre altres certàmens, i han obtin­gut el Premi Naci­o­nal de Res­tau­ració del Minis­teri de Cul­tura, al 2008. Van rebre també el Premi Nike 2019 del Bund Deutsc­her Arc­hi­tek­ten, el Premi Aga Khan 2010, el Pira­nesi Prix de Roma al 2011, el Museu Euro­peu de l’Any (2012), el Han­nes Meyer Prize (2012), la Meda­lla Alvar Aalto (2015) i la Meda­lla d’Or al Mèrit de les Belles Arts del Minis­teri de Cul­tura (2017).Entre les obres més des­ta­ca­des de Nieto-Sobe­jano Arqui­tec­tos hi ha el Museu de Madi­nat al-Zahra, el Museu Moritz­burg a Halle, el Museu de San Telmo de Sant Sebastià, el Pala­cio de Con­gre­sos de Zara­goza, la Fun­dación Martín Chi­rino a las Pal­mas, el Museu Joan­neum de Graz, el Cen­tro de ARte Con­tem­poráneo de Còrdova i el Cen­tre Arvo Pärt d’Estònia. Actu­al­ment estan tre­ba­llant en l’ampli­ació del Museu Arqueològic de Múnic, l’ampli­ació del Museo Soro­lla de Madrid, el museu Mon­blanc d’Ham­burg, l’Hotel Königs­hof de Múnic i l’Arxiu de les Avant­guar­des de Dresde. S’han escrit tres mono­gra­fies sobre la seva obra.