La dèria per la muntanya

Esti­ue­jar a la mun­ta­nya ha estat, durant els dar­rers anys, una de les meves dèries no satis­fe­tes per raons que no vénen a tomb. Enguany, final­ment, he pas­sat un mes al Piri­neu ara­gonès, que no conei­xia. Res­pi­rar-ne l’aire ja vigo­ritza i assos­sega. Vam tenir la sort de tro­bar allot­ja­ment i taula parada a preu asse­qui­ble en un poblet de ron­da­lla que es diu Broto, província d’Osca.

Broto es troba a nou-cents metres d’alti­tud, i aquesta és una alçària ideal per a un cor que aviat farà sei­xanta anys. El clima és sec, els matins fresquívols, el sol no mos­sega i de nit pots dor­mir amb flas­sada. Tot el que l’envolta és majestuós, i la gent que hi viu, hos­pi­talària, molt neta i edu­cada.

En veure, per pri­mera vegada, el gra­pat de cases arraïmades entorn del cam­pa­nar de l’església i el riu Ara, que hi ser­pen­teja, vaig tenir el pre­sagi que m’hi tro­ba­ria de gust. El pano­rama se m’ofe­ria, des d’una cruïlla de la car­re­tera que puja a Torla i baixa a Broto, com una postal turística de carn i ossos. Entre mun­ta­nyes esquer­pes s’expan­dia un con­junt har­moniós de cases bai­xes amb teu­lat de pis­sarra o de ter­rera. El riu escumós bla­ve­java entre horts i bedolls. La visió era ja una pro­mesa de bones vacan­ces, les que jo neces­si­tava al llin­dar dels sei­xanta anys, cami­nant per la vida amb un home que ja els depassa i que, per cert, és fill de l’Aragó. Sense dir-nos una paraula con­templàrem el lloc esco­llit per al nos­tre repòs i com­partírem la sen­sació que havíem encer­tat.

Ho hem encer­tat. Un cop ins­tal·lats en la sen­zi­lla cam­bra llo­gada al fus­ter del pas­seig del riu hem tin­gut la cer­tesa que aques­tes seran unes vacan­ces totals perquè ens per­me­tran de repo­sar lluny de tots aquells i de tot allò que és la nos­tra vida durant onze mesos; res­pi­rar aire puríssim, con­viure amb gent que no ens coneix i cami­nar... esti­rar les cames per igno­ra­des dre­ce­res ober­tes entorn d’unes mun­ta­nyes impo­nents, la més ori­gi­nal de les quals con­tem­plem des de la fines­tra: el Mon­dar­ru­ego, 2.848 metres.

Ja no tenim l’edat per a fer una excursió al Mon­dar­ru­ego, però avui hem deci­dit acos­tar-nos-hi pel camí vell que mena a Torla, llo­ga­ret més alt que Broto, situat a mig camí del parc naci­o­nal d’Ordesa.

A Torla, des de Broto, s’hi arriba pujant per la car­re­tera uns cinc quilòmetres, que, en cotxe, es fan en deu minuts mal­grat la costa. Nosal­tres hi hem anat a peu per la dre­cera que segueix la vora dreta del riu Ara. La pas­se­jada ha estat una aven­tura. El viaró reserva tan­tes sor­pre­ses i segueix un iti­ne­rari tan acci­den­tat que jus­ti­fica sobra­da­ment les esgar­rin­xa­des i el des­llo­ri­ga­ment produïts.

Calçats d’espar­de­nya i apun­ta­lats en impro­vi­sats gaia­tos, encetàrem camí per sota el pont a mà esquerra, dei­xant el vell barri de Broto i les ruïnes del vell pont romà des­truït en la guerra civil 1936-1939. Un sen­deró ample i pedregós passa entre els camps d’alfals i de pata­tes que es con­reen entre el riu i la car­re­tera. Tot seguit, i a mà dreta, s’admira una pollan­creda a l’ombra de la qual han plan­tat tenda alguns esti­ue­jants nòmades.

Dei­xant la pinya de pollan­cres s’entra de ple al vell camí de Torla i l’aven­tura comença. L’aven­tura per a una pare­lla que sumen un segle llarg entre tots dos, fan vida sedentària en una ciu­tat del lito­ral humida i emmet­zi­nada i no estan gens ave­sats a les pas­se­ja­des per la ser­ra­lada.

La pri­mera sor­presa són les mos­ques. Eixams de mos­ques por­fi­di­o­ses i altres insec­tes no iden­ti­fi­cats que ens asset­ja­ren vora­ces i tos­su­des, ensu­mant, segu­ra­ment, que érem els més vul­ne­ra­bles de tots els foras­ters que gosa­ven endin­sar-se en aquell cau. Amb una branca de boix, arbust pre­do­mi­nant en aquest ves­sant del Piri­neu, afrontàrem l’atac de les cuques vola­do­res, les quals opta­ren per esta­blir una distància pru­den­cial entre la nos­tra pell al des­co­bert i les fue­ta­des del boix fle­xi­ble però impla­ca­ble.

La segona sor­presa són els tolls. L’aigua hi és tan abun­dant que bro­lla i rega­lima entre els matolls envaint cor­ri­ols que, en els ramals més plans i fos­cos, for­men bas­ses estan­ca­des per al goig de les fas­ti­go­ses bes­ti­o­les i repulsió dels cami­nants.

Sense cap con­si­de­ració per les nos­tres espar­de­nyes hem deci­dit pros­se­guir recol­zant en el bastó per poder sal­tar de pedra en pedra. Així, l’excursió esdevé no sols un exer­cici per als músculs, sinó també per al cer­vell. Cal posar els cinc sen­tits a cal­cu­lar les distàncies, la resistència d’un còdol, l’equi­li­bri d’una llosa, la soli­desa dels ossos dels nos­tres tur­mells i la rapi­desa dels nos­tres refle­xos. No té res d’estrany ni de ver­gonyós que de tant en tant fiquéssim els peus a la bassa, i si les freqüents rellis­ca­des i enso­pe­ga­des no ens van fer caure a l’aigua lle­fis­cosa cal­dria agrair-ho a la con­sistència del gaiato que ens vam fabri­car en ence­tar la marxa.

No tot el tra­jecte és tan acci­den­tat, i sovint hem pogut cami­nar sobre terra seca i pedre­gosa o seure damunt una soca per admi­rar, en el silenci total, l’espec­ta­cle de l’altra vora del riu Ara, pare­dons de mun­ta­nyes inac­ces­si­bles a l’home per abrup­tes i ver­ti­cals, ves­ti­des, tan­ma­teix, de car­ras­ques, gar­ri­gues i avets que sem­blen pre­ci­pi­tar-se al tor­rent bro­merós i retru­nyent que no s’aman­sirà fins a atènyer la part més plana de Broto, allí on la vall s’obre plàcida i llu­mi­nosa.

Aquells inter­vals en la marxa eren quel­com més que repòs per al cos bal­dat. Con­tem­plar, sense pressa, un pai­satge majestuós era com un bàlsam per a l’espe­rit can­sat de la rutina d’un any de papers, reu­ni­ons, mani­fes­ta­ci­ons, debats i litúrgia política. L’auten­ti­ci­tat de tot el que ens envol­tava, la puresa de l’aire res­pi­rat amb fruïció, la remor del riu sal­tant per la fon­da­lada, res­so­nant amb bram cons­tant­ment reno­vat, tot això i tan­tes coses inex­pli­ca­bles ha fet, de la nos­tra excursió, una teràpia amb resul­tats tan imme­di­ats i bene­fi­ci­o­sos que ens dei­xava ator­dits d’agraïment i d’espe­rança.

A mà esquerra, el Mon­dar­ru­ego, que s’ense­nyo­reix del pai­satge, crei­xia a mesura que ens hi acostàvem. Des­taca, en la cin­glera, per l’ori­gi­na­li­tat de la seva forma, gai­rebé qua­drada, amb ter­rats damunt els quals s’arrapa la neu ama­gada al sol. Té un color dife­rent del de les mun­ta­nyes veïnes i, segons l’hora del dia i de la nit, pot ésser gris, rosat, roig o verdós. És com l’espill de la claror solar. Quan tots els altres cims que l’acom­pa­nyen que­den a les fos­ques, el Mon­dar­ru­ego irra­dia la seva llum pròpia i la que el sol o la lluna hi emmi­ra­llen.

Diuen que aque­lla és terra d’óssos. Si fos així, segu­ra­ment tenen el cau en aquells pen­dents abrup­tes que l’home no ha tre­pit­jat mai. Amb prou fei­nes hi ha obert alguna dre­cera cir­cu­lar, seguint el curs del riu, però més amunt del solc obert per la mà humana la paret selvàtica és tan erecta que només la bèstia que hi ha nas­cut s’hi podrà moure. D’aquest cos­tat dret, pujant a Torla, admi­ra­rem la boscúria impe­ne­tra­ble sen­tint la nos­tra insig­ni­fi­cança i la nos­tra impotència. Tan­ma­teix, esti­mula de cons­ta­tar que l’home, mal­grat tot, apro­fita cada bocí arren­cat a la selva pel seu esforç o per l’acció de les inclemències natu­rals. Cla­ri­a­nes o ter­res ero­si­o­na­des han estat llau­ra­des, sem­bra­des de fruits neces­sa­ris a la sub­sistència dels humans. En els indrets més inver­sem­blants, hi tro­beu una catifa d’alfals o de mon­ge­tes, de pata­tes o de trèvol i fenàs de far­ratge, her­bes gras­ses i fra­gants que seran pun­tu­al­ment sega­des amb dalla per nodrir el bes­tiar, prin­ci­pal riquesa de la comarca i de tot l’Alt Aragó.

Encara ens espe­rava una sor­presa pel camí: ins­crip­ci­ons sobre les llo­ses poli­des i les tàpies. El gra­fit no és exclu­siu de les parets de ciu­tat ni de les latri­nes. Pel camí vell de Torla hem lle­git, escrit amb guix sobre espai gris: «Abajo Cataluña. Viva Aragón». Ens vam mirar estu­pe­fac­tes.

Ell és ara­gonès; jo sóc cata­lana. La ins­cripció era recent. L’havia escrita algú que pujava a Torla; doncs aviat en tro­baríem altres. Aque­lla era la pri­mera. Una estu­pi­desa? En tot cas no podíem lle­gir-la, arron­sar l’espat­lla i pros­se­guir el camí sense con­tes­tar-la. Vaig bus­car un codo­lell can­te­llut i una superfície per a escriure-hi. En lle­tra grossa i d’impremta vaig apun­tar: «Visca Cata­lu­nya. Visca Aragó».

Satis­feta i estar­ru­fada, vaig pujar a pas lleu­ger el ram de costa que em sepa­rava de la cla­ri­ana més alta. Allí, sobre una llosa fosca, s’hi lle­gia: «Fuera cata­la­nes». Deci­di­da­ment, l’autor o autora d’aquell gra­fit no ens té sim­pa­tia.

Com la pri­mera vegada vaig con­tes­tar damunt la mateixa pedra, que era ampla i llisa: «Cata­lans i ara­go­ne­sos: Visca!».

Podia haver igno­rat olímpi­ca­ment la insul­tant con­signa con­tra la meva terra i la meva gent, però, com diria l’admi­rat Bras­sens: «Rien ne m’indifère». A la ter­cera se’m plan­tejà un dilema.

Sobre un marge de pedres com llam­bor­des, hi havien escrit: «Cata­la­nes cabro­nes y putas». El diàleg esde­vingué impos­si­ble.

Jo podia con­tes­tar amb insults més gro­llers, però això equi­va­lia a rebai­xar-me al nivell de l’ani­mal que havia vo-mitat aque­lla por­que­ria. No vaig sen­tir-me insul­tada, però sí depri­mida en cons­ta­tar que avui, encara avui, hi ha gent capaç de sem­brar odis inútils sense altre fona­ment que el fal­se­ja­ment de la Història en les nos­tres comu­ni­tats incul­tes.

Podia tro­bar parau­les bru­tes i feri­do­res en res­posta a la ins­cripció insul­tant. També en llen­gua cata­lana exis­tei­xen mots obs­cens al nivell dels que ens eren des­ti­nats. I jo podia trans­criure’ls en legítima defensa. Així es manté latent, a través dels segles, l’arti­fi­cial, la nefanda, la inútil guerra entre els pobles sot­me­sos pels matei­xos dèspo­tes.

Podia con­tes­tar com fèiem a Bala­guer, quan jo era xiqueta. «Ara­go­neso tos­sudo», cridàvem als infants dels pri­mers immi­grats que vin­gue­ren a tre­ba­llar a les obres de la «Cana­di­ense». «Ara­go­neso polloso», bramàvem quan, al Bar­ranc dels Rucs, fèiem guerra a pedra­des o gra­pats de fang. També aquell lèxic era fruit de la mateixa lla­vor, només que nosal­tres, lla­vors, érem infants, igno­rants del sen­tit d’allò que cridàvem. Nosal­tres jugàvem.

La injúria, sobre la pedra del camí de Torla havia estat escrita per un adult. ¿Ens era per­so­nal­ment des­ti­nada? La idea em va pas­sar pel cap. Algú degué saber que nosal­tres pujaríem a Torla pel camí vell i se’ns havia anti­ci­pat per inju­riar-nos. Era pos­si­ble. Tan­ma­teix no havíem comen­tat amb ningú el nos­tre pro­jecte excur­si­o­nista. Ho havíem deci­dit tot esmor­zant, perquè el dia abans, pas­se­jant per la pollan­creda, bai­xa­ven dues pare­lles exul­tants i, sense pre­gun­tar-los res, ens van dir que venien de Torla per la dre­cera.

Era impos­si­ble, doncs, que les ins­crip­ci­ons anti­ca­ta­la­nes ens fos­sin per­so­nal­ment adreçades. I encara que així fos...

Vaig bus­car una pedra tova, d’aque­lles que en diuen calcàries. Ja no escriu­ria cap rèplica. Em vaig limi­tar a blan­que­jar la inju­ri­osa con­signa fins que esde­vingué una taca lle­tosa per tal que ningú no pogués lle­gir-la. M’hi vaig rabe­jar amb fúria, fre­gant la superfície dura fins que cada lle­tra de la frase porca es bar­rejà amb el guix, i la llosa quedà lívida com la cara d’un mort. Era l’única res­posta.

Si l’autor, o l’autora, del gra­fit hagués tin­gut la valen­tia de cri­dar el que havia escrit anònima­ment, si els insul­tats ens haguéssim pogut defen­sar, podia haver-li demos­trat que l’ultratge rebo­tava con­tra molts ara­go­ne­sos. Si les cata­la­nes som matur­ran­gues i ens hem casat amb ara­go­ne­sos, aquests esde­ve­nen banyuts, i si una ara­go­nesa ha mari­dat un català i els cata­lans són cabrons, llurs dones són bar­jau­les. La deducció és irre­fu­ta­ble.

Tan­ma­teix fou un inci­dent ben des­a­gra­da­ble i no en podíem fer conya. D’aquell moment enda­vant l’excursió va per­dre l’ale­gria del començament. Hi con­tribuí la fatiga, és clar, puix que el camí se’ns feia més llarg que no pensàvem. Ines­pe­ra­da­ment, en girar a mà esquerra en un revolt de la dre­cera que ens semblà el més alt, poguérem veure, a pocs metres de distància, el cam­pa­nar de l’església de Torla, altiu i humil alhora, Com ho són els clo­quers de mun­ta­nya, domi­nant les velles cases esbal­ma­des entre figue­res bor­des de fulla ampla i bru­nyida. La visió que s’ofe­ria era la d’una postal comer­cial, només que l’ori­gi­nal, la de carn i ossos, tenia la força de com­moure’ns com una ben­vin­guda sin­cera i fra­terna després de la sotra­gada produïda per l’anònim escarni lle­git pel camí.