El primer pintor de Pla
La Fundació Masó ressegueix l’amistat i la sintonia que va establir l’escriptor amb l’artista empordanès Joan B. Coromina al Palafrugell dels anys de la Gran Guerra
A finals del curs de 1913, Josep Pla va ser expulsat dels Maristes de Girona, sembla que per haver anat a un bordell, i va haver d’acabar els estudis de batxillerat per lliure establert a la casa familiar de Palafrugell. El gener del mateix any, Joan B. Coromina, un jove pintor de la Bisbal forjat al costat de l’arquitecte Rafael Masó i el petit nucli noucentista gironí, havia arribat també a la vila empordanesa per assumir la direcció de l’Escola d’Arts i Oficis, des d’on esdevindria una mena de celebritat local com a tertulià culte, abrandat i amb una punta oliosa de melancolia. Pla, que tenia cinc anys menys, s’hi va sentir atret de seguida, en part perquè veia en la preocupació del mestre per reproduir les fugaces impressions visuals damunt la tela una obsessió semblant a la que dirigia els seus primers passos com a escriptor, i, anys després, en el retrat de passaport que va dedicar-li, afirmaria concloent: “El primer artista que en la meva vida vaig conèixer es deia Joan Baptista Coromina.”
Jordi Falgàs, comissari junt amb Anna Aguiló de l’exposició que il·lustra, fins al 12 de setembre, l’afectuosa sintonia que va néixer entre artista i escriptor a la Fundació Masó, adverteix que en algun altre lloc Pla, amb aquell desmemoriament que desconcerta els lectors, va escriure que havia estat Aristide Maillol, “el primer gran artista que vaig veure”, quan ell encara estudiava als Maristes i l’escultor de Banyuls havia fet estada a Girona, segurament buscant bon paper per imprimir els seus boixos sobre les Geòrgiques de Virgili. Però l’escriptor tenia tot just quinze anys, i d’aquella visita no en devia saber gaire res sinó més tard i a través del relat d’alguns amics, entre ells Coromina. Pla potser no va incórrer en cap contradicció: veure no és el mateix que conèixer, i llegint els nombrosos passatges de la seva obra en què Coromina és evocat, començant per El quadern gris (“petit, ull viu”, amb una mirada de “pedra duríssima i negra”), no hi ha dubte que va ser una de les personalitats que li van deixar més empremta, just quan s’enfrontava a les seves primeres quartilles. Aquesta és la teoria que desenvolupa Falgàs en el catàleg i el muntatge d’El primer artista que vaig conèixer. Joan B. Coromina i Josep Pla, organitzat en col·laboració amb la Fundació Pla de Palafrugell, on es va veure l’any passat. Masó és l’altre pilar de l’exposició, per mitjà dels treballs que va encomanar a Coromina, que va ser qui va presentar-lo a l’escriptor.
La seva va ser una amistat forçosament breu, afavorida pel tancament de la universitat a causa de la grip, el 1918, enmig de l’ambient enrarit de la I Guerra Mundial, i truncada per la mort de Coromina pel tifus l’any següent, abans d’arribar a la trentena. Però en aquell poc temps, la seva complicitat és plena, fins al punt que molts dels apunts del pintor reflecteixen el mateix “paisatge de pujolets de corba dolça, tendra, inefable” que tantes vegades descriuria Pla en els seus llibres. Hi ha vegades que text i imatge s’assemblen tant, que resulta temptador imaginar-los caminant junts, l’un amb el bloc de dibuix, l’altre amb el quadern de notes, enfilant-se al massís del Montgrí, observant les feines de sega al camp o tornant de Calella, ja de fosc, mentre s’escampava a l’aire “una intensa olor de fonoll”. Falgàs insisteix: no compartien només tertúlia al cafè del Centre Fraternal, on saltaven sovint versos del Dant i de Rubén Darío, sinó bons amics: “Pla escoltava i recollia les opinions de Coromina, sortien a passejar pels voltants de Palafrugell, compartien lectures, aficions i excursions a peu, en tartana i amb la moto que Coromina es va comprar a finals de 1918”. En una de les seves sortides, quan enfilaven el camí vell de Begur, el pintor va llançar una advertència al seu jove amic que Pla no oblidaria. Li va retreure “un fons de primitivisme” que el feia incórrer en observacions incompletes i grolleres, i uns mitjans d’expressió confusos i ineficients que “no tenen força per desempastar les coses i donar-los la silueta i el relleu”. Falgàs fa notar el llenguatge pictòric amb què Pla assumeix la crítica de Coromina, en qui va trobar, afirma, abans de conèixer qui seria el seu mentor a Barcelona, Alexandre Plana, “la primera persona, del seu cercle més íntim, que ja s’havia enfrontat al procés creatiu que ell mateix estava començant a posar en pràctica”.
Al llarg de la seva vida, Pla va escriure molt sobre art i artistes, especialment d’aquells que encaixaven amb la seva idea de “retòrica de la realitat”, un concepte als antípodes de l’originalitat i que es basava en l’observació del detall, engrandit sovint fins a l’exasperació, com en alguns dels apunts d’oliveres amb què Coromina educava la visió, acostant-se a la rugositat tortuosa de la soca per esgotar-ne fins al més petit replec. Pla en va assimilar la lliçó, però també el desengany: mentre que l’un tot just emprenia un camí, l’altre l’acabava, fastiguejat de lluitar contra l’ambient resclosit i de deure’s al règim de treball que li imposava la fàbrica bisbalenca de ceràmica La Gabarra, creada amb Masó el 1911. “Tots tenim, com Coromina, el nostre la Bisbal en perspectiva”, va escriure Pla, en una desoladora imatge de claudicació.