“El mur és la metàfora de la impotència”

És una bar­reja de coses. L’havíem d’estre­nar al març, després del seu pas pel Fes­ti­val de Màlaga, però es va haver de can­cel·lar tot. Després, amb tot el sec­tor a mig gas es feia molt difícil estre­nar una pel·lícula que no té al dar­rere una gran cam­pa­nya publi­citària. Per això vaig deci­dir que la millor manera era anar-la exhi­bint de mica en mica en algu­nes ciu­tats i tenir-la dis­po­ni­ble per stre­a­ming al web on hi ha totes les meves altres pel·lícules i docu­men­tals. Es tracta de com­bi­nar les dues coses i mirar cap enda­vant, que aquesta és la meva con­signa de sem­pre. Avui estem a Girona, la set­mana que ve a Palma (16 d’octu­bre), després a Ala­cant (23 d’octu­bre) i així anem fent camí. Són pel·lícules peti­tes quant a pres­su­post que reque­rei­xen el tri­ple d’ima­gi­nació a l’hora d’explo­tar-les.

Vivim en llocs en què encara que tot està glo­ba­lit­zat o es pot fer a distància encara tenen molt de pes els cen­tres neuràlgics de poder, la con­cen­tració dels símbols, de les sales... Per això abans quan ho feies a Madrid i Bar­ce­lona ja es donava per estre­nada la pel·lícula. Ara fer-ho a la inversa per­met que les ciu­tats gau­dei­xin de l’exclu­si­vi­tat durant un petit temps. En el cas de Girona es dona el cas que Anna Alarcón, l’actriu pro­ta­go­nista, fa un monòleg al fes­ti­val Tem­po­rada Alta i li feia molta feia il·lusió que també es pogués veure la pel·lícula . Hem fet les ges­ti­ons opor­tu­nes i aquí estem.

Soc dels que creu que les neces­si­tats anul·len les mora­li­tats. És a dir, en molts aspec­tes de les vides de les per­so­nes, com a soci­e­tat, quan exis­tei­xen neces­si­tats no es plan­te­gen debats sobre la moral o l’ètica, la dig­ni­tat o els drets humans; la gent només està ocu­pada per la sub­sistència. Posem un exem­ple molt sen­zill, si ho mirem en el nos­tre entorn, just abans de la pandèmia una de les gran pre­o­cu­pa­ci­ons que recor­ria Europa era la pre­o­cu­pació ecològica, la dis­mi­nució de la pro­ducció, la raci­o­na­lit­zació dels viat­ges i el con­sum. I tot això s’ha esbor­rat de cop per una crisi major. Res­pecte a la migració, els drets humans la dig­ni­tat de les per­so­nes, quan mane­ges una gent que tenen neces­si­tats vitals, com és el cas del pro­ta­go­nista de la pel·lícula –algú que ha per­dut el tre­ball i per tant és mani­pu­la­ble per fer qual­se­vol tre­ball–, això és la clau de l’explo­tació dels humans pels humans. És la per­versa uti­lit­zació de les neces­si­tats, com és el cas de la neces­si­tat de tre­ba­llar i gua­nyar diners per man­te­nir la família: jo et col·loco a una situ­ació en què tu seràs el que explo­tes a l’altre o que hauràs de fer alguna mal­dat per a la teva pròpia super­vivència. És impor­tant veure-ho perquè a vega­des ens pen­sem que els drets adqui­rits hi són per sem­pre i, cons­tant­ment, ens ado­nem que això no és així, que els drets s’acon­se­guei­xen en temps de bonança i que es per­den tot sovint de manera imme­di­ata en temps de crisi. El més difícil és man­te­nir el cap fred per saber que es poden bar­re­jar les neces­si­tats per­so­nals amb la dig­ni­tat dels altres. No són vasos comu­ni­cants que si un puja l’altre baixa.

En dubto! Com tan­tes altres fra­ses que sen­tim, com quan algú diu allò que la paraula crisi en xinès vol dir opor­tu­ni­tat. Les llençaria direc­ta­ment a les escom­bra­ries. De totes les cri­sis se surt en crisi! És veri­tat que en agi­tar-lo tot te fa la sen­sació que la cosa es des­pu­lla, veus l’esque­let intern de coses que sem­bla­ven sòlides. La crisi el que fa és una radi­o­gra­fia de la soci­e­tat, però el que veus t’espanta tant que efec­ti­va­ment la gent es torna més solidària, digna i intel·ligent. Però això es com dir si ens tor­nem millors després d’una guerra? Pro­ba­ble­ment, la pro­xi­mi­tat amb la mal­dat, el des­as­tre, la tris­tesa i el dolor, no sé si fa ser més bones per­so­nes, però sí més pru­dents. De fet, això ho vam per­ce­bre amb la gene­ració dels nos­tres pares i avis, que van viure la Guerra Civil, si alguna cosa tenien és que eren molt pru­dents. Espe­rem que la ferida no sigui tan pro­funda.

Més que la crisi és el des­plaçament. És una per­sona sense cap ide­o­lo­gia ni cap pen­sa­ment sobre el pro­blema immi­gra­tori que se’n va a Meli­lla i des­co­breix una infor­mació dife­rent de la que rebia.

La vaig ele­gir perquè feia alguns anys que la veia en obres de tea­tre a Bar­ce­lona, ja ens coneixíem i teníem ganes de tre­ba­llar ple­gats. Els seus per­so­nat­ges tenen un punt d’ambigüitat, no saps ben bé que pen­sen. Tenia aquest per­so­natge, amb aquests valors, i ella era per­fecta per encar­nar-lo. Una dona amb una ide­o­lo­gia molt ambi­va­lent que guia el per­so­natge al qual domina al si del con­flicte. Té molt de poder sobre ell fins que es pro­du­eix un crac a la relació. Perquè, a diferència de la ficció, a la vida això passa sovint a les rela­ci­ons: exis­teix una esquerda que en comp­tes d’acos­tar les per­so­nes les separa defi­ni­ti­va­ment, aquest moment de tren­ca­ment m’agrada molt posar-lo al film i és l’escena que més vam gau­dir rodant-la amb els actors; és el moment que sem­bla que voles a una direcció i obli­gues a fer un gir de 180 graus als per­so­nat­ges, i a l’espec­ta­dor.

Sí, vivim una explosió, del con­cepte tanca, fron­tera, sepa­ració, pro­tecció, urba­nit­zació, con­trol...I crec que quasi sem­pre es una metàfora de la impotència. Com que no són capaços de resol­dre els pro­ble­mes els queda la força, abo­nar la distància, la sobre­pro­tecció. Sens dubte, és una expressió de la inca­pa­ci­tat de l’ésser humà per evo­lu­ci­o­nar i millo­rar i de la con­tinuïtat de la indig­ni­tat.

Fins i tot la dreta, no només la ultra­dreta, s’apro­fita de la gran con­tra­dicció que tenen els ciu­ta­dans. La con­tra­dicció és la següent: és pot ser bona per­sona i tenir por. No és incom­pa­ti­ble. Cer­ta­ment és un tema molt com­plex, diria que irre­so­lu­ble, que es per­llonga en el temps. És molt estúpid que algú plan­tegi solu­ci­ons fàcils. Obvi­a­ment, en els llocs més afec­tats pel pro­blema tri­om­fen aquells qui diuen: “Jo posaré fi als immi­grants, impe­diré que arri­bin i que el teu barri can­vii.” La migració té tres fases: la sor­tida del país, la del pas fron­te­rer i, la més relle­vant, allà on s’ins­tal·la, i és aquí on comen­cen els pro­ble­mes greus que l’esquerra no ha sabut lle­gir. Els nuclis forts de la immi­gració són a la perifèria, bar­ris més mar­gi­nals on ja exis­tei­xen pro­ble­mes soci­als i econòmics greus i això no fa més que incre­men­tar-los. Allà entra el pes­ca­dor en aigües tur­bu­len­tes. I això és el que viu el món desen­vo­lu­pat: l’oscil·lació de la població obrera tra­di­ci­o­nal­ment pro­gres­sista a població reac­cionària. Bé, això només és una de les cau­ses.

És a la fase d’ori­gen on es podria resol­dre en part el pro­blema. Què motiva la gent a renun­ciar al seu lloc d’ori­gen, a l’entorn fami­liar, a l’idi­oma? Quasi sem­pre és la guerra i la pobresa extrema. En un món glo­ba­lit­zat, on tot­hom exporta el seu món ide­a­lit­zat, hi ha un pol d’atracció de la gent que no té res a voler tenir-ho. Aquesta pulsió per millo­rar la teva vida la tenim tots; amb quin dret els ho nega­rem. Per què no fre­nar la cor­rupció, poten­ciar un mer­cat més just...

Tre­ba­llo més a gust amb el con­trol i el marge de lli­ber­tat que no pas en el luxe i el tenir tots els recur­sos però no saber què expli­car. Poso a la balança retra­tar el món en què visc i allò que m’interessa al pres­su­post. Dis­poso d’un equip entre­nat per tre­ba­llar a la guer­ri­lla i a llarg ter­mini. La cul­tura pateix la neces­si­tat de voler tri­om­far a curt ter­mini i s’oblida d’agra­dar al con­su­mi­dor. El millor és fer obres que es puguin lle­gir o veure vint anys després i que tin­guin encara efecte. Això és el que tracto de fer. I és molt pla­ent des­co­brir algú que ha gau­dir d’allò que vas fer fa molts d’anys.

Estem expe­ri­men­tant els matei­xos símpto­mes que patei­xen les indústries cul­tu­rals al pla­neta: una certa con­cen­tració mono­polística, local i inter­na­ci­o­nal. Els números de venda d’entra­des es man­te­nien, però a còpia d’una con­cen­tració de títols que es que­den tota la taqui­lla. Hi ha poques pro­duc­to­res i la diver­si­tat està en la lli­ber­tat dels petits, dels que no tenen deu films a l’any. Això, abans de la pandèmia; després ha afec­tat totes les pro­fes­si­ons que neces­si­ten el públic i un vin­cle social. Obli­garà a replan­te­jar coses, com a soci­e­tat. Ha estat un immens error gene­rar l’ansi­e­tat de la solució, quan no arriba causa frus­tració cons­tant. Ningú s’atre­veix a dir la veri­tat, a trac­tar a la soci­e­tat com a adults. Com el que dèiem de la immi­gració, encara que Trump posi murs, la immi­gració és la mateixa. Que a Meli­lla posis tan­ques més altes, doncs entra­ran en bot. Aquesta men­tida cons­tant, per què no apli­car la dig­ni­tat al pro­blema!

Sí, jo mateix he dei­xat d’anar al cine tres vega­des a la set­mana, tam­poc l’oferta m’ho per­met. L’altre dia que hi vaig anar, vaig tor­nar a expe­ri­men­tar el plaer quasi antro­pològic d’anar a la sala, d’estar junts, sor­tir al car­rer i comen­tar el film ple­gats. No ho hem de per­dre, tam­poc la soci­a­lit­zació, són els grans luxes de viure. I, men­tres­tant, amb els mòbils i les xar­xes soci­als, estan tra­ient el car­rer als nens. I qui té el car­rer té el domini.

Mira, amb Ana­grama havíem de cele­brar jus­ta­ment ara a l’octu­bre els 25 anys d’Abi­erto hasta la noche, la pri­mera novel·la que vaig publi­car amb ells. Jo els vaig dir, mireu, tal com està tot per què no dei­xem les fes­tes per quan en fem cin­quanta? Havia de fer un pròleg par­lant de qui era jo quan la vaig escriure i ara es trans­for­marà en un qua­dern. No has de pre­o­cu­par-te tant del més enllà, sinó de la neces­si­tat d’escriure el que vols fer ara en aquest moment. Aquesta també és la meva acti­tud a la vida.

I Casi 60! Sí, tor­naré amb un altre epi­sodi, ¿Que fue de Jorge Sanz?, aquesta mena de Boy­hood amb un actor que té uns ele­ments vitals únics, que tots l’han vist créixer i con­su­mir eta­pes. Aquí torna a sor­tir la meva len­ti­tud, el cicle del pagès. Ja pot tenir pressa el pagès, que el cogom­bre i la tomata sur­ten quant toca!