Entre el cel i la terra

Sílvia Pérez Cruz ha estat sem­pre una artista gene­rosa i recep­tiva a l’hora de com­par­tir el seu tre­ball amb altres cre­a­dors, tant de la música com d’altres dis­ci­pli­nes. Aquest és jus­ta­ment el rere­fons del seu últim disc, Farsa (género impo­si­ble), on recu­pera cançons cre­a­des per a obres de tea­tre, espec­ta­cles de dansa i pel·lícules, com ara Josep, el film d’Aurel sobre el dibui­xant Josep Bar­tolí que diven­dres va gua­nyar el Premi Euro­peu a la Millor Pel·lícula d’Ani­mació.

El més curiós del cas és que, per pre­sen­tar en públic aquest disc d’essència coral, la can­tant pala­fru­ge­llenca hagi triat la soli­tud abso­luta, si més no en la pri­mera versió d’aquesta Farsa pre­sen­tada dis­sabte pas­sat al seu esti­mat Tem­po­rada Alta, ja que el 22 de desem­bre hi tor­narà acom­pa­nyada pels músics de la Farsa Cir­cus Band .

I així, sola, envol­tada d’ins­tru­ments i asse­guda en una espècie de tarima o “nau espa­cial” con­ce­buda per l’engi­nyer de so Juan Casa­no­vas, Sílvia va obrir la seva par­ti­cu­lar cerimònia en penom­bra amb la decla­ració de prin­ci­pis que, en certa manera, és Que me van ani­qui­lando, del disc Gra­nada (“Yo no can­taba pa’ que me escuc­ha­ran, ni por­que mi voz fuera buena. Yo canto pa’ que se me vaya la fati­gui­lla y la pena”). I amb Plu­mita va començar la seva Farsa tan real, alter­nant les cançons del nou disc amb regals sonors com­pos­tos durant el con­fi­na­ment per a per­so­nes molt pro­pe­res, la seva mare i la seva ger­mana –i les roses que con­reen–, amics i ami­gues. Durant dues hores i quart, Sílvia va domi­nar l’esce­nari amb la seva veu dúctil com n’hi ha poques; un con­trol precís dels ins­tru­ments i arte­fac­tes sonors, i una natu­ra­li­tat sub­ju­gant, amb la qual és capaç de superar fins i tot els pro­ble­mes tècnics i con­ver­tir-los en un punt al seu favor. Entre els grans moments de l’espec­ta­cle, hi ha el viatge astral que rea­litza a través dels ver­sos de Syl­via Plath i d’un feix de llum sobre­na­tu­ral, tot ple­gat d’una bellesa indes­crip­ti­ble. I en els bisos, ja de tor­nada a àmbits més ter­re­nals, va can­tar a petició del públic Som somiat , la seva apor­tació al lli­bre sobre el recuit de l’artista Tano Pisano, i la gai­rebé obli­gada Ves­tida de nit.