El foraster sard

Ima­gi­neu-vos un mono­lo­guista ambu­lant que recorre tot de poblets d’un país, però no amb l’objec­tiu de mos­trar als tele­vi­dents el pai­satge estric­ta­ment humà, sinó el pai­satge humà i lingüístic. Com faria el foras­ter, si pen­sem en TV3, però que en aquest cas dorm a la mateixa fur­go­neta en la qual viatja, que arriba a Càller per sen­tir-hi sard al car­rer i a les boti­gues, per conèixer-hi i sen­tir par­lar els estu­di­ants a la uni­ver­si­tat i per can­tar Su palu (L’estaca), en català i en sard, una nit a la platja del Pouet.

Un foras­ter músic, gua­nya­dor del Mou-te 2010 de Sant Cugat del Vallès. Un foras­ter espe­ci­a­lit­zat en tec­no­lo­gies de la tra­ducció, que fins fa qua­tre dies era pro­fes­sor del post­grau de cor­recció i asses­so­ra­ment lingüístic de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona. El mono­lo­guista foras­ter és català i porta un llaç groc a la samar­reta. Es diu Adrià Martín. La seva veu en off acom­pa­nya els sis capítols d’Adrià, beni cun me! (Adrià, vine amb mi!), produït per EjaTV i Terra de Punt.

El diu­menge 3 de gener al matí es va estre­nar a la RAI3 Sar­de­nya el pri­mer dels sis pro­gra­mes. Tots es van enre­gis­trar l’estiu del 2019. És per això que ningú no porta mas­ca­reta. Martín se’n va a Càller en el pri­mer capítol per sen­tir-hi el sard, que es con­serva en família, sobre­tot a pagès, i que l’arra­co­na­ment secu­lar l’ha fet caure en desgràcia, seguint les infor­ma­ci­ons del Dic­ci­o­nari de les llengües d’Europa, d’Enci­clopèdia Cata­lana.

És cert que el sard s’uti­litza de manera dis­creta a l’escola i a la premsa, però també ho és que es troba en procés de subs­ti­tució a favor de l’italià.

En els altres capítols Martín des­co­breix el patri­moni lingüístic de l’illa: el gal·lurès (par­lat a l’extrem nord-ori­en­tal de l’illa de Sar­de­nya), el sas­serès (par­lat a l’extrem nord-occi­den­tal), el lígur (par­lat en dos encla­va­ments de la província de Càller) i, per des­comp­tat, el català de l’Alguer, és a dir, l’alguerès, que és ple de sar­dis­mes: babai és oncle, cavi­danni és setem­bre, ebba és egua, tiri­bri­qui és lla­gosta...

Adrià Martín (Adrià Mor en el ter­reny artístic) afirma que els seus pro­jec­tes sem­pre van lli­gats a la defensa de les llengües mino­rit­za­des. Lo somrís de la magrana és el títol d’un tre­ball auto­e­di­tat de sis cançons (són sis els capítols tele­vi­sius) en què se sen­ten llengües dels Països Cata­lans i de Sar­de­nya. Aques­tes peces for­men la banda sonora d’Adrià, beni cun me i es poden des­car­re­gar gratuïtament del web adri­a­mu­sic.cat.

Ja ho va escriure Josep Pla: Càller és una ciu­tat blanca, asso­le­llada, enllu­er­na­dora, “una ciu­tat per pas­sar-hi tots els hiverns que a un home li que­den de vida”. I per parar-hi l’ore­lla.