Gust per la sordidesa

Al final dels títols de crèdit ini­ci­als d’El dia­blo entre las pier­nas, men­tre se sent Mar­lene Die­trich (Lola) can­tant a L’àngel blau que torna a estar ena­mo­rada, apa­rei­xen en el mateix qua­dre els noms d’Arturo Rips­tein i de Paz Ali­cia Gar­ci­a­di­ego fent-se cons­tar que és una pel·lícula diri­gida per ell i escrita per ella. Aquesta és una nova cre­ació con­junta, doncs, d’aquesta pare­lla mexi­cana que, des de fa temps i havent fet obres tan nota­bles com ara Prin­ci­pio y fin i La reina de la noche, cul­tiva el melo­drama de manera que, des­pu­llant-lo de tot sen­ti­men­ta­lisme, hi aborda les pas­si­ons per explo­rar sense mira­ments la sor­di­desa humana. Cada cop més, fins a l’extrem que, com exem­pli­fica El dia­blo entre las pier­nas, és pos­si­ble con­si­de­rar que, pro­vo­cant dis­tan­ci­a­ment, es recreen en allò malaltís amb un cert gust per rebol­car-se a la merda.

Rips­tein segueix sent un mes­tre de la posada en escena amb els seus plans llargs que, amb la càmera qui­eta o en movi­ment, mos­tren habi­ta­ci­ons llar­do­ses amb mobles mal­me­sos i miralls tren­cats. Gar­ci­a­di­ego con­ti­nua escri­vint de manera pri­mo­rosa els seus diàlegs, que sem­blen ins­pi­rats en el llen­guatge dels seri­als per subli­mar-lo, retorçar-lo, iro­nit­zar-lo o fer-lo més gro­ller. A vega­des hi apa­reix l’humor, com quan, després de tren­car, uns amants aca­ben de pas­sar el matí veient un con­curs. Però impera el tre­men­disme en afron­tar la relació d’un home i una dona que, arri­bats a la vellesa, fa temps que man­te­nen una guerra de retrets perquè ell és un gelós obses­si­o­nat amb la fogo­si­tat de la seva dona, sem­pre insa­tis­feta. Es diu que Rips­tein no oblida el mes­tratge de Buñuel, però aquest, amb el seu gust pel fora de camp, no subrat­llava tant les coses.