“He estat valenta algunes vegades i d’altres, covarda”

Hi ha parau­les que mar­quen història [riu]. Ja tinc una edat i afluixo el ritme total­ment. Tinc coses pen­dents que he de fer, però ja noto que m’he de que­dar una mica tran­quil·la i fer les meves coses. Això no vol dir que em retiri. Tinc dues pro­duc­ci­ons: en la pri­mera estic pen­dent d’aca­bar el rodatge i l’altra encara s’ha de con­cre­tar.

No és exac­ta­ment això. Però és veri­tat que ja no em vull posar en segons qui­nes situ­a­ci­ons. Vull tenir temps per a mi i per dedi­car-lo als meus, i difícil­ment em posaré en pro­jec­tes llargs com ara sèries; això segur que no. Però si m’arriba una cosa que m’interessa, la faré.

Depèn, tot depèn. El que vull és tenir temps per a mi. Em sap greu dir-ho, perquè molta gent ha patit molt i ha estat molt infeliç, però durant la pandèmia he dis­fru­tat molt d’estar sense la pressió de la feina, de poder lle­gir i escriure, cui­nar, estar amb la meva família... Són molts anys d’anar i venir, i suposo que el cos em demana una mica de tran­quil·litat.

Amb una ale­gria enorme, no me l’espe­rava gens! El pri­mer que em va venir al cap va ser: “Que gran que soc! Quants anys han pas­sat!” Vaig començar a mirar enrere i em vaig ado­nar de tot el que he fet. Vius el dia a dia i no mires gaire enrere, sem­pre mires cap al que ve. I això m’ha donat l’opor­tu­ni­tat de recon­ci­liar-me amb aquesta vida pro­fes­si­o­nal. He tin­gut molta sort: he fet molts bons pro­jec­tes, he pogut fer tea­tre, cinema i tele­visió, he cone­gut grans direc­tors, he viat­jat pel món... He tin­gut una pro­fessió magnífica, i això ha enri­quit la meva vida per­so­nal. Aquesta pandèmia també m’ha ser­vit per ado­nar-me d’això, i per dis­fru­tar de les meves afi­ci­ons i de la meva família.

Sí, és gai­rebé com ser a dalt d’una mun­ta­nya. Em fa il·lusió perquè és com un reco­nei­xe­ment. Ets un ésser humà que viu la seva vida nor­mal; no estàs pen­sant en la reper­cussió de la feina que has fet. I de cop això et fa pen­sar que ha val­gut la pena tot aquest tra­jecte: les angoi­xes, els dub­tes, els viat­ges difícils..., perquè el nos­tre és un ofici que exi­geix molt, no és només apren­dre un text i fer-lo. Emo­ci­o­nal­ment, almenys com jo tre­ba­llo, és molt can­sat, des­gas­ta­dor. Em van venint les imat­ges dels mes­tres que m’han ense­nyat, dels meus viat­ges... Està molt bé, et fa mirar enrere, un premi així.

Va ser magnífic poder tre­ba­llar amb ell; pri­mer, per l’admi­ració que tots sentíem i sen­tim per ell. Em va arri­bar en un moment fantàstic. Estava viat­jant molt i, quan em va fer la pro­posta, vaig pen­sar que ser al cos­tat d’un gran actor com ell, i poder apren­dre’n, veure’l i viure’l, no m’ho podia per­dre. Va coin­ci­dir que em venia molt de gust atu­rar-me a Bar­ce­lona. Després vam con­ti­nuar tre­ba­llant junts i va ser un tra­jecte del camí molt útil per a mi, per a Flo­tats i per a tot l’equip que el rode­java. És una per­sona molt sàvia i, a més, edu­cadíssim, amb una gran sen­si­bi­li­tat a l’hora de par­lar-te com a actriu.

Jo diria que sí. He estat bas­tant vani­tosa, és un defecte, i segu­ra­ment això m’ha fet per­dre coses. He fet mol­tes coses que pot­ser m’hau­ria agra­dat no fer. Però també he renun­ciat a coses, he estat valenta. En algu­nes coses he sabut dir no.

He estat valenta algu­nes vega­des i altres vega­des he estat covarda. La vida és així i, d’això, n’aprens, també. Una amiga actriu sem­pre em deia que com m’atre­via a dir que no. I jo li deia que pot­ser no tenia la seva capa­ci­tat de feina, tinc aquest ritme. Depèn de cadascú. El que importa és tenir una tra­jectòria que quan miris enrere no et faci sen­tir mala­ment.

Això m’ho hau­ria de pen­sar, perquè en diria uns quants i pot­ser no seran els relle­vants. El pri­mer va ser el suport dels meus pares quan era jove­neta per dei­xar-me anar a la nit a assa­jar a la parròquia del barri, on hi havia un tea­tre, amb un mes­tre i un grup d’afi­ci­o­nats. El moment en què vaig arri­bar a l’Ins­ti­tut del Tea­tre. Ni sabia que exis­tia o què era; vaig haver de bus­car-ne l’adreça. Va ser molt impor­tant perquè allà és on vaig poder obrir els ulls a tot el que podia absor­bir. Evi­dent­ment, el moment Flo­tats va ser molt impor­tant. Sèries de tele­visió com ara Turno de ofi­cio, que em van donar una pro­jecció que jo no tenia. Em va obrir les por­tes a Madrid. Camino, amb Javier Fes­ser, i el regal del Goya. Tre­ba­llar a Stico, amb Fer­nando Fernán Gómez, una lliçó d’intel·ligència, sen­tit de l’humor, seri­o­si­tat, pro­fes­si­o­na­li­tat... El tre­ball que vaig fer amb Vicky Peña al Tea­tre Akadèmia, Què va pas­sar amb Bette Davis i Joan Craw­ford?...

No sé si com­pleta, però tots els per­so­nat­ges que he fet i les per­so­nes que han estat al meu cos­tat quan els feia m’han permès afron­tar les coses de la vida amb una mena de fil­tre que m’ajuda. Amb una altra feina no hau­ria fet aquest tre­ball d’intros­pecció, de conèixer-me a mi mateixa, de saber quins són els meus recur­sos i uti­lit­zar les meves emo­ci­ons perquè el per­so­natge esti­gui viu. Tinc un fort auto­co­nei­xe­ment, i això m’ha aju­dat, sobre­tot en els moments difícils de la vida.

Els diria el que em va dir a mi una vegada l’actor José María Rodero, ho repe­teixo molt: “Carme, lo más impor­tante en este ofi­cio es per­sis­tir.” I després, molta hones­te­dat. La men­tida no és bona. Tre­ba­lles en el ter­reny de la men­tida, inter­pre­tes un per­so­natge, però ha d’estar car­re­gat de veri­tat, i te la dona l’experiència vital, el fet d’impli­car-te de veri­tat en cos i ànima en el per­so­natge. Perquè, si no, pot que­dar un per­so­natge llu­ent, però que no trans­met el que ha de trans­me­tre. El nos­tre ofici és inten­tar-ho almenys, tot i que mai ho acon­se­guei­xes com vols.