Els baguls de La Cubana

L’Ajun­ta­ment de Sit­ges va tenir la pen­sada de con­vi­dar La Cubana a fer una expo­sició al Mira­mar amb motiu del seu 40è ani­ver­sari el 2020. No es podien ima­gi­nar que la com­pa­nyia hi abo­ca­ria bona part del seu fons d’armari (que tenen dipo­si­tat en una nau indus­trial de 3.000 metres qua­drats a l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat) en una expo­sició antològica: La Cubana, 40+1 anys: un viatge del no res al 2021. Diuen que van car­re­gar fins a vint cami­ons per por­tar tot el que hi ha expo­sat. Ningú pre­veia tam­poc que la pandèmia els obli­ga­ria a atu­rar el pro­jecte i a habi­li­tar uns pro­to­cols per poder aten­dre el públic en grups. Per això, l’expo­sició, que ha tri­gat un any més del pre­vist a inau­gu­rar-se, es diu 40+1. La com­pa­nyia, que sem­pre ha rei­vin­di­cat la seva pro­cedència de Sit­ges i del tea­tre ama­teur, és de les que no llen­cen mai res, de les que tot ho apro­fi­ten, com les bones Tere­si­nes de Cata­lu­nya. És per això que, quan ha de fer canvi d’armari, s’adona de tots els records que acu­mula. Els baguls de La Cubana evi­den­cien una filo­so­fia cohe­rent, de diver­tir a través de les acci­ons més quo­ti­di­a­nes, que es cons­tru­eix amb paciència per decan­tació (a par­tir de l’excés i de la sor­presa tan ines­pe­rada com des­pro­por­ci­o­nada).

El cen­tre cul­tu­ral Mira­mar se’ls va fer petit, i hi han habi­li­tat tota una carpa a la ter­rassa. La filo­so­fia del “per si de cas” regna entre la gent de La Cubana, que sem­pre va amb els cami­ons plens a ves­sar per poder revi­sar el seu apa­ratós dis­po­si­tiu escènic, fet a còpia de cutre­lux. L’expo­sició, mun­tada durant qua­tre mesos de feina pro­cu­rant reor­de­nar l’àlbum des de dife­rents punts de vista (més o menys cro­nològic), es podrà veure fins al 26 de setem­bre.

Dijous al matí, el direc­tor Jordi Milán i Vicky Plana (cofun­da­dora de la com­pa­nyia, el 1980) posa­ven al cos­tat d’un pastís gegant amb el regi­dor de Cul­tura. La com­pa­nyia va néixer quan el regi­dor encara havia de néixer. Aviat és dit. Si els car­rers de Sit­ges van impul­sar l’arren­cada d’una com­pa­nyia ama­teur, que es va fer pro­fes­si­o­nal gai­rebé per força a causa de la quan­ti­tat de con­trac­tes que els feien els ajun­ta­ments a prin­ci­pis dels anys vui­tanta, ara és La Cubana la que es con­ver­teix en tar­geta de pre­sen­tació incon­fu­si­ble arreu de la geo­gra­fia de l’Estat espa­nyol.

L’expo­sició es desen­vo­lupa a través de dife­rents ítems. Per una banda, arrenca amb tot el tea­tre al car­rer que va ser­vir d’entre­na­ment per al tre­ball de la com­pa­nyia. Poste­ri­or­ment, es fa una breu pas­se­jada pel ves­tu­ari i l’attrezzo dels espec­ta­cles de sala: des dels més sonats (Cegada de amor i Cam­pa­na­des de boda) fins als més dis­crets (Home­natge al Paral·lel, una funció única en què incor­po­ra­ven gags de Cómeme el coco, negro). Per ara, han ense­nyat molt poc del mun­tatge que tenen en car­tell actu­al­ment (es pre­veu que arribi a Bar­ce­lona la tar­dor vinent, amb Adiós, Arturo). Per Milán, el que defi­neix millor La Cubana és la seva afició a reco­llir de tot i emma­gat­ze­mar-ho, l’habi­li­tat per crear mun­tat­ges vis­to­sos sem­pre a par­tir de ram­poi­nes, a cop de pre­cinte, bri­des i gra­pa­do­res.

La Cubana va néixer al car­rer perquè no tenia tea­tre, recor­dava dijous Vicky Plana. Per al ves­tu­ari, va fer una col·lecta de roba usada entre el veïnat de Sit­ges, que va resul­tar un èxit. Milán cele­bra que el car­rer, a més, hi té el públic incor­po­rat: qual­se­vol acció porta els via­nants a fer el xafar­der, ja siguin unes obres o una bara­lla soro­llosa. O peripècies com el número de la dona que es queda tan­cada dins de la botiga. El gag va resul­tar tan con­vin­cent a Madrid (amb bom­bers que pro­va­ven de reben­tar la per­si­ana) que va interes­sar a uns agents muni­ci­pals. El públic es va pen­sar que eren de la comi­tiva i els comen­ta­ris i toca­ments que els van pro­pi­nar van impli­car la detenció de la com­pa­nyia al quar­ter de la poli­cia. Plana rei­vin­di­cava en la pre­sen­tació de l’expo­sició que, si es vol, es pot fer tea­tre. Perquè ells van començar sense res, només amb l’entu­si­asme d’actuar. Pro­ba­ble­ment, la per­mis­si­vi­tat urbana de fa qua­tre dècades no és la mateixa que la d’ara. I les inter­ven­ci­ons espontànies de La Cubana, avui, rebrien piles de reque­ri­ments per ocu­pació de la via pública. Segu­ra­ment, és cert, aquests entre­bancs els sabrien resol­dre amb paciència els de La Cubana, que es carac­te­rit­zen per fer uns espec­ta­cles que, apa­rent­ment, només sem­blen pos­si­bles a la fac­to­ria de Hollywood. Com ara con­ver­tir el Tívoli en una església impro­vi­sada (amb tot el públic de con­vi­dat) en molt pocs minuts. O sin­cro­nit­zar la core­o­gra­fia del cinema al tea­tre a Cegada de amor. O assa­jar el movi­ment dels telons d’Una nit a l’òpera (amb un teatrí de majors dimen­si­ons, fet per a l’ocasió).

La Cubana també ha estat molt fidel als seus actors i tècnics. Gai­rebé sem­pre ha tin­gut un equip molt esta­ble per a la direcció (Jordi Milán), per a la com­po­sició musi­cal (Edu­ard Vives), per al ves­tu­ari (Cris­tina López), per a l’esce­no­gra­fia (Ger­mans Cas­tells) i per a la core­o­gra­fia (Leo Quin­tana). En total, en aquests 41 anys, han par­ti­ci­pat unes 170 per­so­nes en els espec­ta­cles de La Cubana. El veïnat de Sit­ges té la sen­sació que hi ha pas­sat mig poble, en un moment o altre, com a actor o com a tècnic i col·labo­ra­dor. Podria sem­blar exa­ge­rat (si pen­sem que en el cas del Tri­ci­cle n’eren una desena, pel cap baix), però sols a Cubana Marat­hon Dan­cing hi havia un cen­te­nar d’actors, recor­dava Milán, dijous en la visita amb la premsa.