L’elegància expressiva

Als seus 36 anys, Ben­ja­min Bern­heim ha fet evi­dent un talent que fa que se’l con­si­deri un dels grans tenors del pre­sent amb molt de futur per enda­vant. Ho té pràcti­ca­ment tot a favor: elegància expres­siva, tim­bre radi­ant, tècnica impe­ca­ble i ampli­tud de regis­tre amb un domini que fa que sem­pre trobi el to per­ti­nent sense exhi­bi­ci­o­nisme i i defu­gint els aguts pre­po­tents. El Fes­ti­val de Pera­lada l’ha encer­tada con­ver­tint-se en l’esce­nari del debut del tenor francès a Cata­lu­nya uns mesos abans que s’estreni al Liceu com el duc de Màntua en un mun­tatge del Rigo­letto, de Verdi, de què va can­tar Ah, la paterna mano, l’ària amb què Mac­duff lamenta l’assas­si­nat dels fami­li­ars per part de Mac­beth amb la volun­tat de ven­jar-se’n.

El con­cert a l’església del Carme havia començat de manera exqui­sida amb l’evo­ca­tiu Poème de l’amour et de la mer, que Ernest Chaus­son va com­pon­dre, a finals del XIX, amb extrac­tes del poe­mari homònim del seu amic Mau­rice Bouc­hor. Una obra per a veu i orques­tra que va reduir-se al piano de David Zobel, que, d’entrada i de manera espe­cialíssima, també va començar a demos­trar el seu talent. Després del dra­ma­tisme de Verdi, l’evo­cació, encara més nostàlgica, es va repren­dre amb I pas­tori, cançó d’Ilde­brando Piz­zetti com­posta amb un poema del con­tro­ver­tit Gabri­e­lle d’Annun­zio, en què la veu nar­ra­tiva recorda la trans­humància des de les mun­ta­nyes fins a la costa Adriàtica. Tot va ser deli­ca­desa sense emba­fa­ment.

La part final del con­cert van ocu­par-lo tres àries cèlebres del reper­tori francès que Bern­heim con­si­dera la seva màxima espe­ci­a­li­tat: Salut demeure chaste et pure, en què el Faust (de Gou­nod) cor­rom­put pel dia­ble exalta la puresa de Mar­gue­rite; Rêve de Des Gri­eux, quan aquest per­so­natge somia il·lús amb un futur feliç amb la Manon de Mas­se­net, i, retor­nant a Gou­nod, Ah leve toi soleil, amb què Romeu expressa el seu ena­mo­ra­ment de Juli­eta. El tenor va mos­trar-se tan refi­nat com pletòric, però just abans va demos­trar la seva ver­sa­ti­li­tat abor­dant, a través de Txaikovski, el reper­tori romàntic rus amb una esplèndida inter­pre­tació de l’ària de Lenski prèvia al seu duel amb Eugene One­guin. Un gran reci­tal cul­mi­nat a les pro­pi­nes amb el Hoff­mann d’Offen­bach, que comença fent sar­casme del nan Klein­zach i acaba can­tant la seva recerca de l’amor, sem­pre per­dut o ina­bas­ta­ble.