“Vull un Macba més humà”

Que si no ens posem límits por­ta­rem el museu a un altre lloc. Fixa’t que vaig dir “vola­rem si ens dei­xeu”. És a dir, que ens hem de creure que és pos­si­ble un Macba dife­rent.

A tot­hom. També als polítics. Vaig dir que em dei­xin tre­ba­llar no només a mi, sinó a tot l’equip.

Per­me­a­ble tant a la rea­li­tat social que l’envolta com a l’eco­sis­tema artístic de què forma part: aquesta mul­ti­pli­ci­tat de veus s’han de fer real­ment pale­ses. Trans­ge­ne­ra­ci­o­nal, amb més presència d’artis­tes joves. I hem de tor­nar a la visió d’un museu més inves­ti­ga­dor, el que va mar­car el Macba dels ini­cis.

Seran radi­cals perquè no s’han fet mai, però no perquè siguin abso­lu­ta­ment tren­ca­dors. Més aviat seran can­vis sub­tils, com una mena de tor­nas­so­lat... No soc amant dels ges­tos gran­di­loqüents. A mi m’agrada trans­for­mar les coses d’una manera pro­gres­siva, molt orgànica, posant atenció a allò ordi­nari, als detalls del dia a dia. Per exem­ple, jo vull fer un museu més humà, i això comença pel tracte amb l’equip. L’usu­ari del museu no és només el visi­tant, també ho és l’equip.

Ja vaig dir el dia de la meva pre­sen­tació que no em sem­bla­ven bones mane­res i que les coses s’hau­rien pogut fer molt dife­rent.

Sí. Em va pas­sar en una ins­ti­tució, que em van dir que havia d’aco­mi­a­dar una per­sona, i vaig con­tes­tar: “Pri­mer he de veure si fun­ci­ona o no.” El con­sell gene­ral del Macba va apro­var un canvi d’orga­ni­grama abans que jo arribés i hau­ria estat genial poder-ho fer ple­gats. Però el cas és que ara sí que ho farem. Rea­dap­ta­rem el que cal­gui per poder imple­men­tar el meu pro­jecte. No em fa cap mena de por.

El politòleg came­runès Achi­lle Mbembe diu que hi ha una manera de ser negra en el món. Una manera molt dinàmica, oberta als can­vis cons­tants, que té com a base el conei­xe­ment de la violència que s’ha infli­git a la comu­ni­tat negra. Les cri­sis et fan vul­ne­ra­ble i fort alhora. Hem de des­ter­rar la idea de museu, d’herència colo­nial, com un lloc de cer­te­ses. El que hem de fer són museus de les incer­te­ses. El museu també es pot equi­vo­car, i és una vir­tut. Ser humà sig­ni­fica això.

Repre­nent el diàleg. D’aquí a uns dies [20 d’octu­bre] obri­rem la pri­mera expo­sició del nou cicle Pano­rama. Ha que­dat una mos­tra fantàstica, però es pot ampliar molt més i no necessària­ment sem­pre ha de tenir un for­mat expo­si­tiu. I, el que et deia abans, ha de tenir una visió trans­ge­ne­ra­ci­o­nal i inclu­siva. Per què no mirem què podria sor­tir d’una con­versa entre la Glòria Picazo i l’Anna Manu­bens, que per­ta­nyen a gene­ra­ci­ons dife­rents? O podem bus­car un escrip­tor o un poeta que ens ajudi a desen­vo­lu­par coses al car­rer. I hem de tro­bar un moment per par­lar de les con­di­ci­ons de tre­ball tan precàries de la gent de la cul­tura. Jo m’ima­gino també una pla­ta­forma molt més política, que faci de lobby. Pano­rama ha de ser una eina d’auto­re­flexió, no només de nosal­tres com a museu, sinó de tota l’escena con­tem­porània. El Macba és un més d’aquesta escena.

Sí, però ben­vin­gut sigui! Les coses arri­ben quan arri­ben. Jo he per­se­guit el que m’agra­dava amb deter­mi­nació, però sense ambició. La soci­e­tat s’ha d’obrir a aquests can­vis i cada vegada més hau­rien de ser no una sor­presa sinó una nor­ma­li­tat. I el que importa és que això passi no només perquè siguem dones, sinó perquè siguem dones, intel·ligents i que hem fet la feina per estar aquí. A més hem de començar a par­lar dife­rent de les per­so­nes que estan en els llocs de poder. Aquí al Macba un 90% de les com­pa­nyes són dones, i aques­tes dones han fet pos­si­ble la feina dels homes que han manat. Rei­vin­dico aquesta cara més feme­nina del Macba, la seva cara més humana, la que ens aju­darà a tren­car la imatge eli­tista que encara tenen els museus.

Va moltíssim més enllà. Va de model social, de par­ti­ci­pació, de cor­res­pon­sa­bi­li­tat, de copro­ducció. Va a l’arrel del que, com et deia, ente­nem per poder. El model ins­ti­tu­ci­o­nal d’una agenda per­so­na­lit­zada, d’una visió molt cen­trada en el que a mi m’interessa, s’ha de dei­xar de banda. De la mateixa manera que el museu ha de des­a­fiar aquest tipus de vida que tenim en què tot ha de pas­sar a una velo­ci­tat increïble. Un usu­ari ha de poder-se estar dins del museu les hores que li doni la gana. Però per a això li ha de donar la ben­vin­guda i l’escal­for que neces­sita per estar-s’hi com si fos casa seva. Aquesta sen­sació de pro­pi­e­tat, que et per­tany, l’has de poder tenir en un museu. Res­pecte a això, en la meva pro­posta vaig plan­te­jar que parts de la col·lecció siguin gratuïtes. L’ampli­ació en el nou edi­fici que es cons­truirà a la plaça ha de fer pos­si­ble aquesta demo­cra­tit­zació.

Fes-me la pre­gunta d’aquí a un any, que tot just acabo d’arri­bar! Però bé, sí que que­den… fan­tas­mes, no sé si es pot dir així [riu]. Hi ha part d’aque­lla Bar­ce­lona més radi­cal, més rebel, que s’ha tor­nat una mica…

Pot­ser. Però la Bar­ce­lona con­tra­cul­tu­ral con­ti­nua exis­tint, sem­pre hi és pre­sent. I és fona­men­tal que hi sigui perquè ens ajuda a no aco­mo­dar-nos. Aquesta és la pedra angu­lar del pro­jecte que vull dur a terme. El Macba ha d’estar sem­pre en alerta per donar impuls a aquest tei­xit inde­pen­dent. I per fer-ho neces­sita ser fort inter­na­ci­o­nal­ment.

El Macba és molt reco­ne­gut inter­na­ci­o­nal­ment. Des que he arri­bat, no he parat de rebre pro­pos­tes de col·labo­ració amb ins­ti­tu­ci­ons de pres­tigi. Hi ha mol­tes expec­ta­ti­ves de poder fer coses ple­gats. S’anirà veient.