Pelegrins d’ulls oberts

Viat­jar a Terra Santa pot­ser reque­reix a hores d’ara alguna cosa més que la fe. Segons com, s’acosta més a una aven­tura d’alt risc, o a una explo­ració en viu de geo­política mun­dial, o més aviat ha aca­bat sent la cons­ta­tació que la fe ja no es res­pecta ni als lli­bres, o com ho diu el peri­o­dista i cor­res­pon­sal de guerra Plàcid Gar­cia-Pla­nas en el relat que encapçala el lli­bre de foto­gra­fies de Jordi Puig Retrat de Jeru­sa­lem, “viat­jar a Terra Santa és sen­tir com es buida de cris­ti­ans el Nou Tes­ta­ment i també el Vell”. És una advertència que convé tenir en compte per no entrar en aquest lli­bre amb la man­te­llina posada i el rosari als dits, perquè el que posa al des­co­bert Jordi Puig en les seves imat­ges i Gar­cia-Pla­nas en el seu text és la com­ple­xi­tat humana, reli­gi­osa i històrica d’aquesta regió esti­mada per Déu i tor­tu­rada als mapes a cops de pedra i de míssils tele­di­ri­gits.

Retrat de Jeru­sa­lem neix d’un viatge que Jordi Puig va fer a Terra Santa el desem­bre del 2019, per Tots Sants, engres­cat pel gironí Pere Codina, un pelegrí veterà, durant el qual va que­dar fas­ci­nat per l’acla­pa­ra­dora den­si­tat de vida, colors i sen­si­bi­li­tats que hi con­vi­uen, amb una lògica més tri­di­men­si­o­nal que monolítica: el pa àzim a tocar del tau­lell amb el ka’ak palestí; la basílica del Sant Sepul­cre (de la qual té la clau una família musul­mana) i l’Espla­nada de les Mes­qui­tes; els tira­bui­xons dels jueus orto­do­xos i la barba pres­crip­tiva dels isla­mis­tes radi­cals. I enmig d’ells, els turis­tes vin­guts de tot el món, amb la seva roba occi­den­tal, la genu­flexió a punt i l’avi­desa als ulls, encara que, com diu Gar­cia-Pla­nas, molts pre­fe­rei­xen pas­sar el dia al parc temàtic d’Eilat, “el Beni­dorm isra­elià”, i dei­xar-se caure pel King Salo­mon Splash, en lloc de des­plaçar-se a les autènti­ques mines del rei Salomó, a tan sols 15 quilòmetres, “perquè no hi ha ni salt d’aigua ni pata­tes fre­gi­des”. Jeru­sa­lem ha entrat també en l’apo­te­osi for­dista, però encara és pos­si­ble anar-hi atent al seu “mosaic desen­dreçat de capes i capes de cul­tu­res, for­mes de vida, con­flic­tes, pas­si­ons, espe­ran­ces i mane­res diver­ses d’enten­dre el món i la divi­ni­tat”, com diu el fotògraf, que hi ha tro­bat “una font ines­go­ta­ble de pes­sics visu­als”, i a vega­des, d’autèntics cops de puny. El lli­bre, edi­tat per Úrsula Lli­bres, no defrau­darà els que hi bus­quin la guia pes­sebrística (el Mur de les Lamen­ta­ci­ons, la Via Dolo­rosa, l’hort de Get­se­maní, el Sant Sepul­cre, Nat­za­ret, Bet­lem i el Jordà), però pot­ser aju­darà a entrar-hi amb els ulls més oberts.