Manel Camp, un clàssic

No des­co­bri­rem a aques­tes alçades el pia­nista i com­po­si­tor Manel Camp (1947) perquè, òbvi­a­ment, estem par­lant d’un dels noms amb més pes dins el pano­rama de la música moderna. Artista inquiet i cali­doscòpic, amb motiu del seu 75è ani­ver­sari ha impul­sat el pro­jecte De Mino­risa a Carst, un pro­jecte que de ben segur haurà d’estu­diar-se en la gestió cul­tu­ral com a mos­tra de la recerca de nous for­mats i noves for­mes de com­pren­dre i comu­ni­car la música. A través de dife­rents con­certs i acti­vi­tats s’ha anat des­ple­gant, així, un uni­vers de com­pli­ci­tats, i aquest cap de set­mana ha tocat el món de les ban­des sono­res. Ben acom­pa­nyat per Hora­cio Fumero (con­tra­baix), Lluís Ribalta (bate­ria) i l’Orques­tra de Cam­bra de Ter­rassa 48, dis­sabte a Sallent vam poder-nos immer­gir en un exqui­sit con­cert en què van pre­sen­tar-se algu­nes de les peces que havien for­mat part de ban­des sono­res com­pos­tes per Camp per a pel·lícules com ara Mon­tu­riol, L’última fron­tera, El com­plot dels anells o Un negre amb un saxo.

Movent-se en una estètica d’allò més per­so­nal, marca de la casa, on con­flu­ei­xen els dife­rents regis­tres del jazz medi­ter­rani, però també el pòsit del roman­ti­cisme tar­do­renc, el con­junt musi­cal va saber asso­lir la fluïdesa i els ambi­ents pro­pis dels con­certs de veri­tat. És a dir: aquells que un vol­dria que no s’aca­bes­sin mai. D’aquells en què l’audició pos­si­bi­lita tant una inda­gació de les nos­tres ànimes com l’interès per aque­lles pel·lícules que van comp­tar amb la sort de la banda sonora de Camp. Lluny d’un exer­cici nostàlgic, el con­cert ens va poder por­tar a la consciència plena del que encara té per dir-nos el que, de fet, ja és Manel Camp: un clàssic.