La gran Sevigny

No sé fins a quin punt està jus­ta­ment reco­ne­gut el talent de Chloë Sevigny, però el cas és que, amb el seu ros­tre i, de fet, tot el seu cos, l’actriu dota de com­ple­xi­tat (man­te­nint-ne l’enigma) un per­so­natge extret de la crònica negra dels EUA: Liz­zie Bor­den, la més que pre­sumpta assas­sina a cops de des­tral del seu pare (un ric nego­ci­ant de Fall River, Mas­sac­hu­setts) i la seva madras­tra; esde­vin­guts els fets el 4 d’agost de 1892, van con­ver­tir-se en ins­pi­ració de con­tes de por i de bala­des fins que, en temps més recents, han ori­gi­nat la sèrie The Liz­zie Bor­den Chro­ni­cles, un musi­cal i, entre altres, el film que ens ocupa, Liz­zie. Diri­git per Craig William Mac­neill, Fil­min l’ha recu­pe­rat sense que cap dis­tribuïdora espa­nyola n’hagués adqui­rit el drets per a les sales, tot i dis­po­sar també de la presència de Kris­ten Stewart.

Molts indi­cis apun­ta­ven cap a la cul­pa­bi­li­tat de Liz­zie, però el jurat va con­si­de­rar que una dona de la seva classe social no podia come­tre un acte tan bru­tal. A banda de l’abso­lució, es dona per fet (i el film no ho des­men­teix) que va ser l’assas­sina. Si bé s’ha con­si­de­rat que les moti­va­ci­ons esta­ven rela­ci­o­na­des amb l’herència, el film (com el musi­cal) recull una tra­dició femi­nista en la inter­pre­tació dels fets: el crim seria una rebel·lió bru­tal con­tra el patri­ar­cat. Així és que, en una casa llòbrega, Liz­zie és víctima de la repressió del pare, que abusa de la cri­ada (Mag­gie Sulli­van/Stewart). Com que aquesta hau­ria estat al lloc del crim, se la suposa còmplice. Com la casa, tot és llòbrec i sinis­tre, menys els moments d’inti­mi­tat de les dues dones fins a l’assas­si­nat. Resul­tant des­as­sos­se­gant, manté una estra­nya tensió fins que al final pot­ser es fa massa explícit.