Art

Apoteosi Plensa

El Museu d’Art Modern de Ceret reobre avui després de dos anys de reformes amb una exposició que corona l’escultor català

L’artista invoca “l’alfabet comú” dels rostres en declarar-se desolat per la guerra a Ucraïna

“És el nou Bar­celó”, decre­tava un dels peri­o­dis­tes de la nom­brosa dele­gació vin­guda expres­sa­ment de Cata­lu­nya i França per assis­tir a la pre­sen­tació de l’expo­sició de Jaume Plensa (Bar­ce­lona, 1955) a Ceret, amb la qual el Museu d’Art Modern de la capi­tal del Valles­pir reo­bre després d’una for­mi­da­ble reforma que ha durat dos anys. És, en efecte, una espècie de nou mes­sies, en el sen­tit que la terra que tre­pitja es con­si­dera gai­rebé sagrada i que allà on va el segueix un for­mi­guer de por­ta­veus atents a qual­se­vol paraula seva com si fos una llei reve­lada. Que lluny que queda aquell escul­tor que es va pre­sen­tar el 1996 a la Fun­dació Miró amb les seves cases gebra­des de meta­cri­lat, i les pro­tes­tes que va aixe­car a Girona l’adqui­sició poc després d’una obra seva per a la rotonda de Cor­reus, jut­jada d’una monu­men­ta­li­tat supèrflua i lletja. Després de tri­om­far a Chi­cago, Nova Jer­sey o Rio de Janeiro amb les seves escul­tu­res de caps gegan­tins, una sèrie que explora des del 2005 i que sem­bla ines­go­ta­ble, ningú li dis­cu­teix el lloc pre­e­mi­nent que a casa seva li havia cos­tat tant de con­que­rir.

Ahir, a Ceret, va ser rebut amb com­pli­ments d’autèntica vedet per sen­tir-lo par­lar de les dotze escul­tu­res i la vin­tena de dibui­xos de gran for­mat, d’entre el 2017 i el 2021, que ha por­tat a l’expo­sició Cada ros­tre és un lloc, una ampli­ació, va dir, de La silence de la pensée, l’ante­rior pre­sen­tació de les seves peces al mateix museu, l’any 2015. El seu dis­curs, ben mirat, segueix fidel a uns quants motius que ja venen de lluny: la poe­sia, la música, el reco­lli­ment, l’ésser humà com a alfa­bet orde­na­dor del món. “En el llen­guatge sim­bo­lista, el ros­tre és la part del cos que no podem veure i, per tant, el gran regal que ofe­rim als altres, com un esquinçament de l’ànima”, deia Plensa amb una veu quasi de monjo en medi­tació a l’entrada del museu, pre­si­dida per un dels seus caps de mar­bre amb el dit als lla­vis, sol·lici­tant un silenci que acom­pa­nyi “l’escolta del pen­sa­ment, la seva vibració inte­rior”. Car­lota Silence (2020) és una peça real­ment magnífica, amb les vetes cris­tal·lines que la cli­ve­llen i alhora la il·lumi­nen per dins; invita a asseure-s’hi a la vora i trans­gre­dir aque­lla norma ener­vant dels museus que pro­hi­bei­xen de tocar res, com va lamen­tar Plensa, més par­ti­dari de rètols que diguin: “Per favor, no la toqueu: aca­ri­cieu-la.” Col·locada en la semi­volta del vestíbul, solitària, quasi trans­pa­rent però ine­lu­di­ble, com­pleix la seva funció intros­pec­tiva, però a la nova sala d’expo­si­ci­ons tem­po­rals de la pri­mera planta, on s’aple­guen les altres peces, el silenci que Plensa reclama, monu­men­ta­lit­zat, insis­tent i satu­rat d’ecos, adqui­reix un to opres­siu que l’acosta al crit. Algú va dema­nar-li si aques­tes escul­tu­res no se sen­ti­rien millor a l’aire lliure, i l’artista va asse­gu­rar que sem­pre és “molt curós” amb les qüesti­ons d’escala i que peces com les seves, trans­por­ta­des a l’inte­rior, trans­me­ten un “alè secret”. “L’escul­tura té la capa­ci­tat d’engen­drar per si sola un lloc, de fer que hi pas­sin coses, d’intro­duir-hi bellesa, inter­ro­gants i estats d’ànim”, va afe­gir just després de lamen­tar que molts gover­nants no ho hagin entès i con­fi­nin l’obra pública de les ciu­tats “a llocs on no va mai ningú, en algun racó apar­tat”. En qual­se­vol cas, els seus ros­tres, molts dels quals es van poder veure a l’antològica del Macba del 2018, adqui­rei­xen avui un nou sig­ni­fi­cat amb la invasió russa d’Ucraïna, com va remar­car Plensa unes quan­tes vega­des: “Jo que he expo­sat tant a Kíev com a Mos­cou, crec que tot ple­gat és un enorme malentès”, va dir deso­lat. L’expo­sició, que s’inau­gura avui i estarà oberta fins al 6 de juny, serà un bon pre­text per retro­bar-se amb l’esplèndida col·lecció per­ma­nent del Museu de Ceret, reor­de­nada amb una nova muse­o­gra­fia i una ampli­ació de l’edi­fici, que gua­nya 1.300 m², obra de l’arqui­tecte Pierre-Louis Faloci.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia