Trio de dames

Tres veus aju­den a expli­car tres mane­res d’apro­par els infants de diver­ses edats (i també els adults que els acom­pa­nyen) al tea­tre, en aquesta Mos­tra d’Igua­lada, que avui s’acaba. Aquesta edició, en què es res­pira certa rela­xació pel que fa a la con­vivència amb la covid (tot i que el ball de mas­ca­re­tes con­ti­nua en dansa), el direc­tor artístic Ramon Giné ha triat un catàleg en què hi ha l’espec­ta­cle ten­dre i juga­ner per als més menuts M.A.R.E., amb Maria San­ta­llu­sia, cone­guda per Egos Tea­tre; la ins­tal·lació interac­tiva Bibli­o­teca de la curi­o­si­tat infi­nita, de Maga Socias, amb unes arrels recognos­ci­bles del Tea­tre dels Sen­tits, i la cru­esa en pri­mera per­sona de Nua, de les actrius i ara dra­ma­tur­gues Ann Perelló i Andrea Ros. Un trio de veus (per no dir-ne un pòquer) que aju­den a mar­car les coor­de­na­des del món tri­di­men­si­o­nal del tea­tre per a tots els públics. Hi con­nec­ten els nens de dos, de deu o de quinze anys. Però també, insis­tim, els adults que els acom­pa­nyen.

M.A.R.E. és una pro­posta per als més menuts. L’actriu els parla amo­ro­sa­ment, tot dis­po­sant un men­ja­dor, amb llums de peu, amb un mòbil en què pen­gen ocells de paper, dei­xant que hi entrin les fulles de la tar­dor i les flors dels pri­mers arbres frui­ters. San­ta­llu­sia té un nota­ble recor­re­gut escènic, sobre­tot amb Egos Tea­tre, una com­pa­nyia de tea­tre musi­cal sense manies que tant podia fer una versió d’Oscar Wilde com de Serafí Pitarra. Egos Petits va pre­sen­tar l’any pas­sat Tot espe­rant en Will, una mena de hits sobre tex­tos de Shakes­pe­are. San­ta­llu­sia, emba­ras­sada, s’ha tro­bat amb la neces­si­tat de cons­truir un espec­ta­cle. Com quan els ocells refan el niu en espera que surti el fill de l’ou, o quan els pares res­pon­sa­bles pre­pa­ren la cis­te­lleta per sor­tir cap a l’hos­pi­tal quan la natura ho deci­deixi. Ella és actriu, i can­tar amb música de Mozart posant bom­bo­lles de sabó al men­ja­dor, mòbils d’ocells de paper i un piano de cua per entre­te­nir-se a tocar-ne les tecles blan­ques i negres és la seva manera natu­ral de pre­pa­rar-se per a la nova vin­guda. És ten­dre i alhora és juga­ner, perquè res­pon a dues de les expres­si­ons per­so­nals de l’artista. La música i els efec­tes, sen­zills i efec­tius, hi fan la resta.

Bibli­o­teca… té la par­ti­cu­la­ri­tat que incita a la curi­o­si­tat de la lec­tura sense ni un sol lli­bre. Ja no és un espai on es tro­ben les res­pos­tes impre­ses en fulls, sinó que s’hi for­mu­len pre­gun­tes, con­vida a obrir la ment. Els més afor­tu­nats poden entrar a l’ora­cle i, aquest cop sí, dema­nar un lli­bre que doni una res­posta a una pre­gunta molt íntima (i que no cal des­ve­lar). El cor batega, la lec­tura emo­ci­ona, la novel·la cap­tiva. Socias ha repli­cat la seva manera de con­nec­tar amb el públic. No hi ha el des­ple­ga­ment de sen­tits (ni olfacte, ni gust), però la ins­tal·lació té un toc i, sobre­tot, una inti­mi­tat que tras­puen experiència.

Final­ment, Nua és l’expressió de les pre­o­cu­pa­ci­ons dels joves (fa uns anys ja va sor­gir la temàtica a través de la core­o­gra­fia Cos­press). Parla de la inco­mo­di­tat de viure en un cos que es trans­forma i al qual l’entorn exi­geix que res­pon­gui a unes mides. El retorn a la llar de la joven­tut pro­pi­cia un viatge al record amarg, a l’engany. I a reconèixer el valor de les aju­des de la mare, que, lla­vors, sem­blava el cau d’una molèstia contínua. L’obra (que diri­geix Marta Aran, autora de peces que també tran­si­ten per llocs íntims com Els dies men­tits), que fa diana amb un sol dard, està a punt d’ini­ciar tem­po­rada a la Ver­sus Glòries. 

 El trio de dames ens mos­tra tres mane­res de cap­ti­var el públic, des d’edats ben pri­me­ren­ques, per con­nec­tar-lo a una veri­tat més o menys fic­ci­o­nada, que remet al mite de la caverna de Plató.