Llibres

Nedar en l’oralitat

Antoni Veciana debuta en novel·la amb ‘Nicolau’, una obra de mites mariners marcada per una llengua pletòrica

“Els catalans som un poble mariner, però les circumstàncies polítiques ens ho han fet oblidar”

Antoni Veci­ana (Reus, 1977) és filòleg amb ganes de fer tre­ball de camp, o de mar, més aviat. Debuta en novel·la amb Nico­lau (La Segona Perifèria), una obra breu i molt espe­cial, tant de trama com, sobre­tot, de llen­gua. Veci­ana explora, inves­tiga, expe­ri­menta, juga i tri­omfa amb una ora­li­tat gai­rebé extrema, d’una puresa imper­fecta i poc habi­tual.

El pro­ta­go­nista és el jove Nico­lau, que fa surf damunt les ron­da­lles, se sub­mer­geix en els mites i neda entre les lle­gen­des mari­ne­res de la Medi­terrània per por­tar-nos a un espai que visi­tem més sovint de petits que d’adults, l’uni­vers de la ima­gi­nació. “Una pàtria empel­tada de violència mítica i mun­dana que ens regala, però, una pau d’espe­rit molt atàvica i sin­gu­lar”, segons l’edi­tor Miquel Adam.

Què ha pretès fer, Veci­ana, una rei­vin­di­cació, un arxiu novel·lat, un joc? L’autor ho explica: “Tot una mica. La vari­ant tar­ra­go­nina del català és pràcti­ca­ment morta i en que­dem pocs par­lants que hem estat incapaços de per­pe­tuar-la. Aquesta novel·la la vaig pen­sar tota abans d’escriure-la. Lingüísti­ca­ment ha estat simi­lar, ja que jo penso en tar­ra­goní, però no sem­pre el parlo o l’escric per la pressió de l’estàndard. He mirat d’escriure tal com penso.”

La parla dels per­so­nat­ges recull loca­lis­mes, doncs, però també el regis­tre mari­ner, que l’autor agra­eix a Josep Lluís Savall i Pere Navarro. “Sem­pre estic en remull a la pis­cina o a la mar, però gai­rebé mai m’embarco i per això m’he hagut de docu­men­tar molt amb una llarga bibli­o­gra­fia del mar. Els cata­lans som un poble mari­ner, però les cir­cumstàncies polítiques ens ho han fet obli­dar.”

La feina lingüística ha estat molt tre­ba­llada. “La pri­mera versió de Nico­lau era gai­rebé una trans­cripció del tar­ra­goní oral i això l’acos­tava més a la mos­tra dia­lec­tològica que a la lite­ra­tura. Havia de tallar per un cos­tat o altre. Vaig pre­fe­rir man­te­nir el lèxic, que pot ser més variat i, per con­tra, acos­tar tota la mor­fo­lo­gia a l’estàndard perquè no fos tan car­re­gosa als ulls d’un lec­tor de qual­se­vol punt dels Països Cata­lans. M’he posat la llen­gua a favor de la meva veu, i no en con­tra.”

El pro­ta­go­nista és tan apas­si­o­nat de l’aigua, és tan el seu medi natu­ral, que es trans­forma en una sirena, terme que el dic­ci­o­nari només recull en femení. “Surt de la història del Peix Nico­lau, l’home-peix que es troba a diver­sos punts de la Medi­terrània. Si només recor­dem les sire­nes feme­ni­nes segu­ra­ment és per mas­clisme”, opina Veci­ana.

Les històries del Nico­lau, dels seus pares i la seva ger­mana Pineda, a més de la resta de per­so­nat­ges del poble, de la ciu­tat, dels mari­ners i de les civi­lit­za­ci­ons fan­ta­si­o­ses –com Malica, que “és una metàfora d’allò que volem i que com­porta sacri­fi­cis per­so­nals”– estan car­re­ga­des d’un aire mític. “Els mites ens han expli­cat i ens expli­quen, més i tot que la rea­li­tat; retra­ten a través dels segles les feble­ses huma­nes, i això per mi és més real que el rea­lisme.” “M’he hagut de docu­men­tar molt i ha estat difícil perquè, com he dit, els cata­lans en un moment deter­mi­nat vam donar l’esquena a la mar i la immensa majo­ria de ron­da­lles reco­lli­des són de terra endins. Tot i això, Joan Ama­des, dins la seva colos­sal obra, té algu­nes pàgines dedi­ca­des a la mar que m’han estat molt útils com a punt de par­tida.”

Però l’obra també conté una intenció tron­cal. “Volia expli­car la història d’una fugida inte­rior, tenia clar l’esque­let de la nau, i les lle­gen­des o altres nar­ra­ci­ons han estat les fus­tes que l’han reco­bert.”

Pel que fa a la resta de per­so­nat­ges, un d’impor­tant és la ger­mana del Nico­lau, la Pineda. “Ella no surt a la lle­genda, me la trec a la but­xaca com a con­tra­punt de per­sona que toca de peus a terra. El Nico­lau fuig dels pro­ble­mes sub­mer­gint-se a l’aigua, la Pineda els encara amb valen­tia, i això no vol dir que no tin­gui pors, sinó que no s’amaga en una altra vida. De la Pineda n’hagués escrit tan­tes pàgines com del Nico­lau, però hau­ria tren­cat el fil.” Un fil grui­xut per remen­dar la sàrcia amb què t’atrapa aquesta novel·la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia