Lleugereses

Con­gra­tu­lem-nos de la tor­nada de Lali Ayguadé a esce­nari. Té un pes específic inequívoc. Aquesta peça de sala està cri­dada a ser el bateig d’una gran part del públic a la dansa con­tem­porània. És ten­dra, còmplice, abs­tracta i molt agra­da­ble de veure, amb uns movi­ments amplis, de com­pe­ne­tració dels dos intèrprets que rodo­len per terra amb un ves­tu­ari ample, volàtil, com la mateixa core­o­gra­fia. És volàtil amb molts fils de nar­ració oberts.

L’expres­si­vi­tat i plas­ti­ci­tat en els tre­balls de Lali Ayguadé estan més que con­tras­ta­des. La seva tri­lo­gia de l’ànima (Kokoro, iU an Mi i Hid­den) li ha for­jat una base més tea­tral. La mirada externa del dra­ma­turg Jordi Oriol es pot intuir també a Runa. Aquesta peça es cons­tru­eix a par­tir de dos per­so­nat­ges con­crets que deuen tenir un relat, una relació, una situ­ació. Però aquests ele­ments que assen­ten el movi­ment, que el situen en un espai i temps real reco­nei­xi­ble, són també vapo­ro­sos. I és cada espec­ta­dor el que vibra i con­necta en punts dife­rents fins a cons­truir sen­tits metafòrics amb els objec­tes que van més enllà d’una sola lec­tura.

Ofe­reix al públic la lli­ber­tat amb el que crea. L’aura d’aquesta pare­lla, romàntica, som­ni­a­dora i tràgica, enva­eix l’espai i el car­rega d’alt vol­tatge de movi­ment. Es pro­du­eix una màgia amb la qual s’empa­titza direc­ta­ment.

El recurs del fosc per­met ima­gi­nar els qua­dres (sobre­tot a l’inici) en una mena d’el·lipsi tem­po­ral que ima­gina una tro­bada de l’espai i les dues ànimes bes­so­nes, tran­si­tant dins de l’ama­ga­tall i, pun­tu­al­ment, fora amb una mena de boira que tot ho cobreix i que podria ser mor­tal. El movi­ment precís, l’emoció que es reflec­teix al ros­tre (davant de la neu­tra­li­tat de l’NDT a la inau­gu­ració del Grec, per cert) i l’espai caòtic i trans­for­ma­dor (com ara el sofà que té dues posi­ci­ons) recor­den les inqui­e­tants peces dels Pee­ping Tom (À louer, Moe­der, Vader...).