Bach a La Fàbrega

Hi ha idees que, sim­ple­ment, són sen­sa­ci­o­nals. Un exem­ple és con­ver­tir masos de la Gar­rotxa en esce­na­ris de con­certs, cosa que, a través de la cul­tura amb uns preus popu­lars, per­met acce­dir a edi­fi­cis sin­gu­lars per escol­tar-hi una música adi­ent a l’espai inter­pre­tada per solis­tes i for­ma­ci­ons de cam­bra. El cas és que fa sis anys que va posar-se en marxa el fes­ti­val Música als Masos , impul­sat pel seu direc­tor, el flau­tista Jordi Tarrús, amb la col·labo­ració de músics i pro­fes­sors vin­cu­lats a la comarca giro­nina.

Va ser bonic que la sisena edició (que ha tin­gut lloc en masos de la Vall de Bia­nya, la Vall d’en Bas i d’Olot) es clogués a La Fàbrega, situ­ada en un ter­reny (al terme de Sant Feliu de Palle­rols) del qual consta que ha estat habi­tat des del segle XII pels suc­ces­sius hereus Vila­llonga amb les famílies res­pec­ti­ves. Ho va ser perquè allà hi va viure Rosa Maria Montañá, que, tras­pas­sada el desem­bre pas­sat, era una melòmana gene­rosa que va donar suport i aco­llida al pro­jecte des del pri­mer moment. D’aquí, els dos con­certs del vio­lon­cel·lista Ramon Bas­sal (amb un torn a les 6 i un altre a les 8) van home­nat­jar una dona que esti­mava espe­ci­al­ment la música de Johann Sebas­tian Bach, de manera que les dues pri­me­res Sui­tes per a vio­lon­cel del com­po­si­tor van sen­tir-se amb una emo­ti­vi­tat afe­gida a la seva incon­tes­ta­ble bellesa.

Tal bellesa, però, no és fàcil d’expres­sar. És tan sòbria, essen­cial i fins a vega­des esquerpa, com ara a les sara­bande, que reque­reix tanta tècnica com sen­si­bi­li­tat. Fill del també vio­lon­cel·lista Josep Bas­sal, Ramon Bas­sal no només té una cosa i l’altra, sinó, a més, un sen­tit de la musi­ca­li­tat i una segu­re­tat, que ajuda a la pre­cisió, admi­ra­bles en un intèrpret jove. És així que la Sala Vella, amb una capa­ci­tat per una cin­quan­tena de per­so­nes, de La Fàbrega va ser el marc d’un con­cert deliciós que va com­ple­tar-se amb capric­cios de Dall’Abacco, Platti i Pop­per.

A les pro­pi­nes, Bas­sal va inter­pre­tar una peça de Jean-Louis Duport, del qual va expli­car que un cop va cedir el seu Stra­di­va­rius a Napoleó, que hi va dei­xar la marca dels seus espe­rons. Ell va dei­xar a La Fàbrega una empremta més sub­til des­ti­nada a con­ver­tir-se en una lle­genda fami­liar a com­par­tir.