De les de veritat

Hi ha nits de con­cert i Nits de Con­cert. En majúscu­les. La de dijous, als jar­dins de Sant Benet de Bages, en el con­cert de clo­enda del XXVIII Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages, va ser una d’aques­tes. L’aposta de reu­nira dues de les veus amb més pro­jecció de la gene­ració més jove, la soprano bar­ce­lo­nina Serena Sáenz i el baríton navas­senc Car­les Pachón, no va tenir res de risc i aposta, sinó més aviat de lliçó. De lliçó de pro­gra­mació en un país al qual tant li costa d’apos­tar pel talent local, però també de lliçó excelsa de cant. De cant fàcil, des­a­com­ple­xat, directe i on, a més, s’hi va voler sumar la com­pli­ci­tat artística de Sáenz i Pachón. La Gran escena i Duet de Norina i Dot­tor Mala­testa per­ta­nyent al Don Pas­quale de Doni­zetti va ser antològica. Faci’n cas a l’arti­cu­lista: vagin reser­vant entra­des al Liceu per al setem­bre, perquè els dos can­tants for­ma­ran part d’un dels casts d’aquest cant del cigne de l’òpera bufa. Si exqui­sida va ser la qüestió inter­pre­ta­tiva, no menys ho va ser el relat intrínsec del reci­tal en titu­lar-lo L’essència del bel canto, amb un pro­grama for­mat per números musi­cals de dife­rents òperes de Mozart i de Doni­zetti per rei­vin­di­car que el bel­canto és molt més que un dar­rer moment d’una tipo­lo­gia de cant. El duo de Papa­geno i Papa­gena de Die Zau­berflöte de Mozart i el vals de La vídua ale­gre de Franz Lehar van ser­vir per cor­ro­bo­rar una nit ja no només majúscula sinó també d’ensomni. També hi va jugar la seva carta el pia­nisme atent i efec­tiu de Sta­nis­lav Ange­lov. En aca­bar, la sen­sació ja no només d’haver assis­tit a un con­cert sinó a una Nit de Con­cert. De les de veri­tat.