Carreras, com a casa

Josep Car­re­ras i els seus segui­dors han com­par­tit grans moments a Pera­lada, durant les vuit actu­a­ci­ons que el tenor ha ofert al cas­tell empor­danès des de mit­jan anys vui­tanta, però pro­ba­ble­ment n’hi ha dos que com­pe­tei­xen en inten­si­tat i emo­ti­vi­tat: el con­cert que Car­re­ras hi va pro­ta­go­nit­zar el 13 d’agost del 1988, un dels pri­mers que va ofe­rir després de la seva recu­pe­ració de la leucèmia –amb la reina Sofia i Lady Di entre el públic–, i el d’ahir, apro­pi­a­da­ment titu­lat La nit de Josep Car­re­ras, durant la qual el can­tant va rebre la meda­lla d’honor del Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada de mans de la pre­si­denta de la fun­dació que l’orga­nitza, Isa­bel Suqué Mateu. Ahir, acom­pa­nyat per l’Orques­tra Simfònica del Gran Tea­tre del Liceu, sota la batuta de David Giménez, Josep Car­re­ras va afron­tar, amb 75 anys i una veu ben entre­nada i encara potent i versàtil, un ampli reper­tori que, en la pri­mera part, va incloure obres de Mas­se­net, Tosti, Verdi, Martínez Valls, Grieg, Xos­takòvitx, Satie, Gou­nod i Leigh, en alguns casos dele­gant el paper solista a la soprano Mar­tina Zadro i, en d’altres, can­tant en duet amb ella, com a Je te veux, de Satie.

La segona part va con­ti­nuar amb com­po­si­ci­ons de Dere­vitsky, Valente i Deli­bes, abans que Car­re­ras donés mos­tres de la seva ober­tura de mires amb El día que me qui­e­ras, de Car­los Gar­del, i Un núvol blanc, de Lluís Llach. Un nou duet amb Zadro, Non ti scor­dar di me, del napo­lità Ernesto de Cur­tis, va enca­rar la recta final d’un con­cert que Car­re­ras va aca­bar ofi­ci­al­ment, abans dels bisos, amb Core ’ngrato, una cançó napo­li­tana que han inter­pre­tat les millors veus del món, de Caruso a Pava­rotti, i evi­dent­ment també Josep Car­re­ras.