La vida secreta de Joseph Anton

La casu­a­li­tat ha vol­gut que el dia que apu­nya­la­ven Sal­man Rush­die a Nova York fes només uns dies que estava lle­gint Fills del nos­tre barri de Naguib Mah­fuz. A l’escrip­tor egipci, premi Nobel de lite­ra­tura, també el van apu­nya­lar. En el seu cas va ser al mig del car­rer del barri antic del Caire, esce­nari de mol­tes de les novel·les de l’autor àrab. I també, com Rush­die, Mah­fuz va ser víctima del fana­tisme d’un isla­mista que el volia eli­mi­nar perquè con­si­de­rava que el seu art anava en con­tra de la seva religió, que com­par­tien: l’islam, però des de punts de vista ben dife­rents. Per això, quan vaig saber el que li aca­bava de pas­sar a Rush­die, em va venir al cap un lli­bre de l’escrip­tor angloindi que en el seu moment m’havia cap­ti­vat. I no és Els ver­si­cles satànics, ni Fills de la mit­ja­nit ni Sha­li­mar el pallasso. No. Els parlo de Joseph Anton, un lli­bre que es va publi­car ara fa deu anys. I els el reco­mano. Són unes memòries de Sal­man Rush­die a favor de la lli­ber­tat d’expressió. Un lli­bre que comença en el moment que sap que està amenaçat de mort fins al dia que la poli­cia con­si­dera que el nivell d’amenaça con­tra la seva vida deixa de ser pre­o­cu­pant. El període va del 14 de febrer del 1989 fins al 27 de març del 2002. Anys en els quals Rush­die va haver d’apren­dre a obli­dar la seva vida ante­rior per començar-ne una altra en la clan­des­ti­ni­tat, l’exili, el silenci, la por i, en la mesura que fos pos­si­ble, l’ano­ni­mat. I per aquest motiu li van dema­nar que triés un nom nou per poder-se-li diri­gir sense aixe­car sos­pi­tes. I per reba­te­jar-se, Rush­die va pen­sar en els seus escrip­tors pre­fe­rits, i de les pos­si­bles com­bi­na­ci­ons de noms va triar el de Joseph Anton. El pri­mer en home­natge a l’autor d’El cor de les tene­bres, Joseph Con­rad. I el cognom en record del dra­ma­turg pare de L’oncle Vània, Anton Txékhov. L’any zero d’aquesta nova vida comença quan una peri­o­dista de la BBC li truca per dir-li que ha estat con­dem­nat a mort per l’aia­tol·là Kho­meini. El líder iranià con­si­de­rava que Els ver­si­cles satànics era un atemp­tat con­tra l’islam, el Pro­feta i l’Alcorà. A par­tir d’aquí comença Joseph Anton, un lli­bre en el qual Rush­die explica en pri­mera per­sona aquesta angoixa de sen­tir-se mort en vida però també la seva obs­ti­nada deter­mi­nació: fer ser­vir la lite­ra­tura per sobre­viure.

Sal­man Rush­die diu que l’art és fort però els artis­tes no tant. Que Cèsar August va des­ter­rar Ovidi però la seva poe­sia va trans­cen­dir l’Imperi romà. Que Man­dels­tam va morir als camps de tre­ball de Sta­lin però la seva poe­sia va sobre­viure a la Unió Soviètica. Que els matons falan­gis­tes de Franco van assas­si­nar García Lorca però la seva poe­sia va sobre­viure a la dic­ta­dura fran­quista.

En un exer­cici de luci­desa i fran­quesa, Sal­man Rush­die va escriure ara fa deu anys un lli­bre que, per desgràcia i amb aquest esde­ve­ni­ment de diven­dres pas­sat, és encara més neces­sari. Una obra per defen­sar la lli­ber­tat d’expressió, un dret que sem­pre i en qual­se­vol moment i racó del món hi ha algú dis­po­sat a con­cul­car.