Patriotisme eficaç

Patri­ota és, segons el dic­ci­o­nari de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, “una per­sona que ama la seva pàtria”, i pàtria és “la terra on hom ha nas­cut”. Si no fos per la ter­ri­ble herència que aquesta paraula ha dei­xat en la història del món –i el que està pas­sant a Ucraïna en seria una de les últi­mes mos­tres–, ningú no s’estra­nya­ria que a una per­sona com Josep Espar Ticó li apliquéssim el subs­tan­tiu: patri­ota; patri­ota eficaç, patri­ota per­sis­tent. Per als ciu­ta­dans que esti­guin interes­sats a conèixer la per­so­na­li­tat i el pen­sa­ment de Josep Espar Ticó més enllà de la seva apa­rença de per­so­natge vehe­ment i hiperac­tiu, és molt reco­ma­na­ble la lec­tura d’Amb C de Cata­lu­nya: memòries d’una con­versió al cata­la­nisme (1936-1963) (Edi­ci­ons 62, 1994). Per­met res­se­guir l’iti­ne­rari intel·lec­tual i vital del nos­tre per­so­natge des de l’assas­si­nat del seu pare durant la Guerra Civil fins a l’assumpció d’un cata­la­nisme en què el que acaba comp­tant és allò que es fa.​Naturalment, rere la hiperac­ti­vi­tat inces­sant d’Espar Ticó hi ha un rere­fons espi­ri­tual i ideològic que passa per Rai­mon Galí, per exem­ple, i mossèn Ballarín. Però allò que acaba comp­tant, per al con­junt de la soci­e­tat, són les rea­lit­za­ci­ons pràcti­ques que ell i els seus duen a terme: la cam­pa­nya con­tra Galin­soga, els fets del Palau, el “Volem bis­bes cata­lans”, la fun­dació d’Edigsa, el Congrés de Cul­tura Cata­lana i la cre­ació del diari Avui.

Algu­nes d’aques­tes ini­ci­a­ti­ves van reei­xir; d’altres van fra­cas­sar; però la majo­ria, per no dir totes, van sig­ni­fi­car posar un espai de cata­la­ni­tat allà on no n’hi havia cap o es mani­fes­tava de forma deva­lu­ada i poc rigo­rosa. Espar i els seus no eren uns empre­sa­ris amb prou diners, o influències, per mun­tar una empresa de dis­cos o un diari i asse­gu­rar-ne una per­vivència digna i potent. No. Els que podien fer això esta­ven ama­gats, com s’han ama­gat ara a València o a Madrid. Pot­ser sí que Espar era un home catòlic i de dre­tes –i, durant molts anys, això era pecat de lesa mag­ni­tud–, però devien ser unes dre­tes amb ben poc poder, perquè les autènti­ques no van jugar mai el joc que els van pro­po­sar aquest grup de patri­o­tes cata­lans.

Jo vaig voler par­ti­ci­par en el nai­xe­ment de l’Avui. Molt pro­ba­ble­ment, no érem els millors de la con­trada. Però érem –eren– els valents que es van arris­car a l’aven­tura. Els altres s’ho mira­ven des de la bar­rera i encara, de tant en tant, es dig­na­ven a donar lliçons de peri­o­disme. L’Avui va néixer com un rello­gat amb dret a cuina –que deia Josep Maria Cadena–, és a dir, abso­lu­ta­ment con­di­ci­o­nat pel fet de no comp­tar amb un suport finan­cer ade­quat i amb una dependència total de les neces­si­tats d’orga­nit­zació del diari que ens llo­gava la seva rota­tiva. Però Espar Ticó hi era.

Hi era quan va sor­tir l’Avui i hi era en tan­tes i tan­tes ini­ci­a­ti­ves que han aju­dat a fer de Cata­lu­nya el país que avui tenim, molt millor que aquell que ell va començar a conèixer els anys qua­ranta del segle pas­sat. Gràcies!